Jo no sóc pagès ni n’he fet mai. Però tinc sabut que abans de sembrar cal llaurar per airejar el terreny, deixar que la pluja l’assaoni i després sembrar. Més endavant la llavor haurà de morir perquè en creixi la planta.

En quina d’aquestes fases estem ara?

Està clar. Estem tot just desterrossant. Cal esberlar el sòl i rebentar els terrossos que en surten. Aquest és potser l’objectiu d’aquests tweets de Construïm?. Per l’ànsia que traspuen, apuntant ben amunt, sembla que sí. Començar pel tros gran més a la vista. Després ja anirem pels racons, més dificultosos.

Se’m fa difícil acceptar aquesta estratègia. Vull dir, que des de la doctrina que pregonen, els senyors de Construïm, difícilment se’m pot fer entendre aquest “comportament”.

Com que de memòria no me’n falta, encara, penso que aquesta visió i aquest fer no deu estar tant lluny d’aquell discurs –quants anys fa? 35? 40?- a la “Casa de Jesús Trabajador” a Sant Cugat, en un Consell Nacional d’Unió Democràtica, clandestí, vestit  ell amb sahariana quasi militar, d’aquelles pròpies de les desfilades britàniques sota la música d’Elgar, un joveníssim Miró i Ardèvol ens proposava un pla d’acció i de treball, clandestí també.

El Sr. Coll i Alentorn, gat vell, se’l mirava des de la presidència i escoltava amb atenció. Al final d’aquell discurs que volia ser revolucionari, unes frases del Sr. Coll van venir a dir que li semblava molt bé però que, de moment, més valia guardar-lo a l’armari.

Han passat molts anys, des d’aquelles fogositats. Ara el carrer ja no són les llambordes, ni els asfaltats. Els carrers d’ara són les vies digitals. Per tant, cal tweetejar. Hi ha una diferència, però. Sortir al carrer es feia en persona. I era la persona que corria el risc. Les botes altes dels grisos sonaven, de vegades molt a prop. I si trobaves una boca de Metro, podies escapolir-te’n.

Els tweets d’ara, en canvi, són més segurs. S’assemblen més a allò de tirar la pedra i amagar la mà.  És més reconfortant. Ho pots fer des del sofà de casa o des de la butaca del despatx. I esperar. L’assaonament és més fructífer si hi col·labora una pluja fina i tenaç. Això sí, les pues de la màquina, quan llaura, han de ser punxegudes i els discs ben esmolats. Que esgarrapin. Que trenquin. Que tallin.

Bé. Està clar. La batalla ha començat. Sembla evident. Després d’haver promogut aquest nou i no tan nou personal, serà pràcticament impossible que la gent es cregui que hom n’està al marge. Les jubilacions,  més val tenir-les pacífiques. Algun expresident l’ha triada força complicada. Tot i preveient-ho, va gosar demanar a l’independentisme que creixés, si no volíem esdevenir un territori residual per tota l’eternitat.

Decidits a ser independents, potser sí que navegarem per l’espai sideral i serem l’estrella, quin número? Si resignats, però, no fem res, esdevindrem no-res. Això segur. I espera’t si no guanyem l’opció independentista. Llavors sabrem quin pa s’hi dóna. La venjança serà el plat fred esdevingut roent, servit a diari amb tota la mala llet, perdoneu, possible i visible. L’alternativa no té color. Sobretot si tots, ja grandets, sabem que Europa pot veure la independència de Catalunya com a oportunitat més que com a problema. De gent que viatja n’hi ha molta. Alea jacta est.

Allò que em sobta més, però, és que al voltant d’aquest Construïm s’hi apuntin noms amb un discurs d’ètica insubornable.

Amb la màxima cordialitat possible,

Josep M. Puig i Puigdomènech

(Un apunt no menor d’ordre intern d’Unió. Aquests atacs de Construïm a la cúpula independentista s’esdevenen molt abans de donar a conèixer quina serà la pregunta del 14J. Pregunta que ja hauríem de conèixer, prèvia presentació i discussió en un Consell Nacional. Abans d’anar a la militància, la pregunta ha de passar pel Consell Nacional.)