No es podia esperar que el preacord del full de ruta signat el 30 de març fos a gust de tothom. Si ho hagués estat només seria un document vagarós que ens podríem estalviar. Tal com és, però, com escrivia Vicent Partal el dia següent, és un document importantíssim amb la força que cal per tornar a fer visible l’empenta catalana que -només aparentment- podia haver semblat una mica esmorteïda.

Els seus autors l’han presentat com allò que és: un preacord que no pretén altra cosa que establir uns punts bàsics essencials, susceptibles de ser completats, detallats o interpretats segons faci recomanable l’evolució dels esdeveniments fins al 27-S. Però si s’hi suma la CUP com sembla previsible, el ventall polític que representa el preacord cobrirà tot l’espai des del centre dreta fins l’esquerra radical, és a dir que qualsevol ciutadà que vulgui votar independència no tindrà cap problema a fer-ho a través de la candidatura que li sigui més afí.

Aquí voldria, però, deixar a part quines qüestions de detall podrien ser canviades o no per fer possible que altres partits se sumin a l’acord. Mentres ningú no toqui el punt primordial, el pronunciament clar per la independència de Catalunya, tots els altres punts que siguin aptes per ser acceptats per tots els firmants poden tenir-hi cabuda, però més per raspallar susceptibilitats ferides que no pas perquè siguin necessaris d’expressar en aquest document. Els possibles trencacolls no vénen, doncs, per aquesta banda. El trencacoll més gros i més imprevisible ve per un passatge del document que és dinamita pura.

En un article anterior meu al MD, del 29 de gener proppassat -“Cap al 27-S (2)”- parlava de la possible reacció espanyola com d’una incertesa bàsica que podria capgirar-ho tot i obligar els nostres polítics a fer el trencament definitiu molt abans de totes les previsions. Crec, ara, que parlar de incertesa en aquest punt seria un auto-engany que no podem permetre’ns.

El passatge del preacord que he qualificat d’explosiu és el que diu: “El procés de transició democràtica no quedaria supeditat en cap cas a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració”. És a dir que els catalans no farem ni cas del que puguin dir el govern o els tribunals espanyols i seguirem el nostre camí sense deixar-nos intimidar. I com que a Mariano Rajoy li va faltar temps per dir que posaria en moviment tota la traca jurídica que calgués, el conflicte està programat de bell antuvi. Un conflicte que, com deia a l’article anterior esmentat, pot fer que el trencament amb Espanya “ens vingui imposat des de fora com a única reacció possible a una acció massiva de l’estat que amenaci de paralitzar el full de ruta de la política i de la societat catalanes”. Aquesta acció massiva de l’estat es fa cada vegada més probable, però qui no hi hagués comptat ja des de fa temps ha de ser d’una candidesa angelical.

Aquesta confrontació inevitable, Catalunya la pot guanyar a pesar del fort desequilibri real de forces a favor de l’estat espanyol. Per guanyar, però, hem de tenir ben clar que tot depén de cada un de nosaltres. Els nostres polítics i les organitzacions capdavanteres de la societat civil són en darrer terme només la nostra punta de llança. A l’article esmentat deia que no podia creure de cap manera que els nostres poitics, encara que no ho diguin públicament per no aixecar llebres indesitjades, no tinguin previstes les situacions d’emergència que es poden presentar i la manera de fer-hi front flexiblement. Una de les maneres és que hi hagi la gent preparada que calgui per agafar el relleu de qui pugui ser empresonat o inhabilitat. Els caps visibles del procés, en una situació excepcional poden ser substituïts provisionalment per altres. Alò que no pot ser substituït de cap manera és el poble. El conflicte el guanyarem si el poble no afluixa i es posa ferm al darrera dels representants que ha elegit, tant a la Generalitat com als ajuntaments que poden ser, si cal, la clau de volta per sortir ben parats del xoc.

El 9-N va demostrar que ja hi ha a Catalunya la “massa crítica” suficient disposada a practicar la desobediéncia civil si les autoritats espanyoles volguessin ignorar (com tantes vegades) la voluntat de la majoria del nostre poble. La desobediència civil no vol dir (ben al contrari) moure aldarulls. Això, si per cas, ho intentaran els unionistes per intentar desacreditar-nos. La desobediència civil vol dir acatar i seguir només les lleis, ordres i instruccions de la gent que hem elegit els catalans a casa nostra, o dels que els hagin de representar en situació d’excepció. Vol dir que les ordres que vinguin de Madrid ens entrin per una orella i ens surtin per l’altra. I vol dir que tot el que es faci sigui, com fins ara, pacíficament, ordenadament i amb prou imaginació per empescar-se maneres de fer visible davant del món aquest rebuig, i que evitin tant com es pugui inútils arriscaments físics personals. Un exemple de bona imaginació va ser, com a mostra,  el que van practicar els turcs que protestaven contra el govern Erdogan que havia prohibit les manifestacions. A una hora, que s’havia fet córrer per Twitter, Facebook, etc. tota la gent que anava pel carrer es va aturar on fos quedant-se quieta (com quan es fa un minut se silenci, però més llargament) sense dir ni fer res. Però tot el món en va anar ple. Són coses així a les que em refereixo parlant d’imaginació.

Potser no caldrà. Potser tot anirà diferent del que poguem ara témer, però una cosa és segura: que tot dependrà de quants catalans s’arrenglerin al darrera del nostre govern. Serenament, però fermament. I els nostres polítics (els que volen la independéncia, els altres no compten) han de tenir ben present que el poble no s’arrenglerarà al darrera d’ells si no el poden convéncer de què s’han deixat les picabaralles i les petiteses enrera i que tots van a la una. Imitant les paraules de l’almirall Nelson a Trafalgar: “Catalunya espera que cadascú compleixi amb el seu deure”. Des del President de la Generalitat fins al més humil aprenent. No fa gaire que Vicent Partal advertia que la propera Diada seria diferent de les altres, perquè aquesta vegada els partits voldrien aprofitar-la per fer propaganda electoral. Segurament serà així, però si volen estar a l’altura de les circumstàncies han de fer-ho sense desqualificacions exagerades dels seus contraris polítics. Cadascú pot posar la parada del arguments positius que tingui per demanar el vot dels catalans. Però ha de quedar ben clara la prioritat essencial de la consecució de la independència i el respecte que es mereixen tots els polítics que pugin al tren d’aquest ideal comú. I qui faci rebentades, qui digui penjaments dels que aquesta vegada són els seus companys de ruta, s’ho hauria de notar, s’ho notarà, amb un enfonsament dels seus vots a les urnes, perquè la ciutadania n’espera una altra actitud: la de fer pinya tots contra els nostres veritables contraris.

Per acabar i tornant al tema central de l’article: fa poc que Marta Rovira va dir que “el govern i ERC preparen plans de contingència per després del 27-S”. Seria de desitjar que ja en tinguin també de preparats per “abans” d’aquella data.