Fa poc més d’un any van serrar i va caure una de les branques del vell i ja mort Pi de les Tres Branques. La societat berguedana i catalana es va commoure per aquest fet. L’ajuntament de Castellar del Riu, on rau el Pi, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona han pres mesures per tornar aixecar la branca enderrocada que es guarda amorosament en un magatzem berguedà. Aleshores, les autoritats nacionals catalanes varen dir que posarien càmeres de TV, per vigilar el Pi i que els Mossos d’Esquadra de la comarca li donarien un tracte preferent atès que és un dels pocs Arbres monumentals de Catalunya. Ara l’Intent de matar el Pi jove, que estava viu és greu, molt greu i ha passat quasi desapercebut per tothom.
El Pi de les Tres Branques significa la unitat de tots els qui parlem la mateixa llengua els Països Catalans : Catalunya, La Franja de Ponent (a l’Aragó), Catalunya-Nord (Rosselló, Capcir, Vallespir, Conflent i Cerdanya Septentrional), País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Principat d’Andorra i la comarca del Carxe (a Múrcia). Verdaguer, al seu poema, va crear aquest mite.
Ara, l’arbre com a símbol de la Santíssima Trinitat ja era conegut de feia molts segles. El Pi Jove Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, va escriure el dietari Calaix de Sastre, quan vivia a Berga fugit de la Barcelona ocupada pels francesos que el dia 26 de novembre de 1810, “…sent memorable, a dos hores i mitja de Berga, l’arbre del Pi de les Tres Branques, per tenir una mateixa soca, segons un dels exemples de la doctrina cristiana en l’explicació del misteri de la Santíssima Trinitat; mitja hora o tres quarts distant de Ermita, o santuari de Nostra Senyora de Corbera, havent-hi altre pi així mateix, mes no tan gros, un poc distant d’est, sent meravella en terreno prou aspre com de muntanya’.
Ventura Gassol, reconegut poeta i polític, seria conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya sota la presidència de Francesc Macià, a l’Aplec del Pi de l’any 1921 va dir de “la llibertat que ha de tenir una pàtria que tingui aquest cel i aquelles muntanyes”; del Pi vell ja mort “…no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya..?.” i va seguir “Déu és amb nosaltres i en la nostra causa” va acabar demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que “ara ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya”, i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demani a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne….aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall: Pluja, sol, davalla -els xics es fan grans- amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d aquests bastons secs que Déu feia florir a les mans des vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d’Estela, i el que ara són tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria.”
El febrer de l’any 2010 el Pi Jove ja va rebre més d’un impacte a la seva soca, com de trets de balins petits o com fets amb un punxó, també a una de les tres branques li havien intentat de fer la corretgeta, fent-li un tall rodó a l’escorça d’un arbre per parar la circulació de la saba i fer-lo morir . Els polítics berguedans es van manifestar contra aquesta agressió i van demanar més protecció per el Pi Jove i Vell però malauradament cap de les autoritats no els van fer mai cas del tot. El 13 de maig 2014 tots els mitjans de comunicació locals o catalans es van fer ressò de la tallada de la branca del Vell Pi de les Tres Branques el que va cantar Verdaguer al seu poema.
Avui hem de parlar d’una nova agressió identitària. Podran serrar totes les branques però la unitat dels qui formem avui els Països Catalans no la podran destruir mai. Esperem que les mesures llargament promeses de protecció del Pi s’acompleixin. El Pi, el Vell i el Jove, segueix amb els braços oberts al cel, cap a l’infinit, clamant per la pau i la llibertat del poble català. Podran arrabassar una branca, i fer més malifetes, però el mite creat per Verdaguer el consagra com l’arbre sagrat de la unitat dels Països Catalans. El Pi de Verdaguer fa cent anys que està mort i ben mort. El Pi es llegendari, és viu en esperit, malgrat estar mort, i representa la unitat de la llengua i la voluntat dels catalans de mai més estar sotmesos a tiranies foranies. El Pi és els Països Catalans, una sola llengua i una voluntat de ser.
