Ja sé que hi ha altres temes d’actualitat que semblen més candents, sobretot després de l’ultimàtum de CDC a UDC i del terratrèmol que l’està seguint. Ho deixo per l’altra setmana quan la pols ja s’hagi aclarit una mica. Avui permeteu-me que parli d’un altre tema que és molt més discret, però que és una mostra del treball callat del govern d’anar posant peces que funcionin a la trama de les estructures d’estat.
Aquests dies s’obre a Viena una de les noves delegacions de la Generalitat a l’estranger. Des d’aquesta delegació no sols es treballarà Àustria sinó també Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Hongria, Croàcia i les institucions europees amb seu a Viena. El nou delegat és en Adam Casals, un assessor d’empreses, de 42 anys, que ha treballat molt temps per empreses i organitzacions internacionals en l’àmbit de llengua alemanya. El 31 de maig proppassat, el diari econòmic “Wirtschafts Blatt” (“Full d’economia”, una mena de “Financial Times” austríac) va comentar el nomenament citant frases d’en Casals en una entrevista que li havien fet.
La impressió que hi fa el nou delegat a Viena no pot ser millor. D’una banda aclareix perfectament que la seva delegació no és cap ambaixada, i deixa al descobert la tergiversació dels polítics a Madrid que volen presentar-ho com una disbauxa de diners d’una Generalitat megalòmana, com a eina de secessió. Ho deixa ben clar: “A mi no m’han enviat a Viena a defensar la separació de Catalunya d’Espanya. Sóc aquí sobretot per establir contactes económics i propulsar l’intercanvi cultural… No som cap ambaixada i el meu ambaixador és l’ambaixador espanyol Alberto Carnero… Hi tinc una bona relació, i li vaig dir que hauríem de donar exemple, amb el nostre diàleg, del que hi hauria d’haver entre Catalunya i Espanya. I em va donar la raó”.
Fins aquí sembla tot normal, és a dir correspon a les declaracions diplomàtiques que en aquest cas es poden esperar. Però, responent a les preguntes del diari, Adam Casals no es va quedar aquí i no es va mossegar pas la llengua. Diguem-ho així: a l’entrevista la seva serenitat va definir el seu paper oficial; la seva enteresa va definir la seva posició personal. Sobre aquesta, heus aci alguna de les frases d’en Casals:
“Dos no es poden posar d’acord si un dels dos només diu sempre que no… Espanya és també una part de nosaltres; hi tenim amics i família. I això ha de seguir sent així. Madrid ha d’entendre que Catalunya, com a Estat propi, seria el millor aliat d’Espanya a Europa… No ens podem permetre de viure en un país en el que els nostres fills ja no hi tenen cap futur. Això va contra els nostres interessos nacionals”. I després de parlar dels 16.000 milions que se’n van i ja no tornen, critica la manca d’inversions del govern central i diu: “I això que Catalunya és el motor que está treient Espanya de la crisi. Potser ens podrien fer també alguna concessió”. I cap al final: “Ara no podem parlar de la independència de Catalunya. Abans cal parlar del nostre dret d’autodeterminació que el govern central conservador ens nega permanentment”. I per això, diu, vol explicar als austríacs què som els catalans i perquè molts d’ells volen la independència..
Desitjaria molt que tots els encarregats de les noves delegacions que la Generalitat vol obrir tinguessin aquest mateix tremp. Això hauria de ser una cosa natural i pressuposable d’antuvi i suposo que en gairebé tots els casos és així, però no ho és sempre. No crec que Adam Casals faci mai declaracions semblants a les que va fer ja fa temps la temorenca delegada a Berlin, pronosticant un fatal empitjorament de les relacions d’Alemanya amb Catalunya si aquesta s’independitzava d’Espanya. No sembla que sabés veure que una de les vessants de la seva feina ha de ser precisament evitar aquest empitjorament amb una informació objectiva, valenta i sense complexes. Els catalans que vivim a Alemanya, en aquest punt només podem envejar als compatriotes que viuen a Àustria. I això precisament és el que ha motivat aquest article.
Crec que podem desitjar tots a Adam Casals molt èxit en la seva important tasca. Perquè ens ha començat a demostrar que s’ho mereix.
