A la plaça de Les Arenes, en l’aire tebi de l’inici de la primavera encara suraven, ara mudes, les paraules de Salvador Seguí davant els vint mil treballadors congregats. El parlament del Noi del Sucre havia estat la cloenda de l’assemblea que la CNT havia convocat per a aprovar l’acord subscrit entre comitè de vaga i els representants de La Canadenca. Però uns dies després el governador civil s’havia negat a mitjançar en el conflicte i havia començat a perseguir els militants del sindicat anarquista. Aquell darrer dia del mes de març, aplicant per primera vegada la “Ley de fugas”, l’exèrcit havia mort el secretari d’un sindicat sectorial de la CNT.
Al capvespre, davant les escales de la casa consistorial de la vila de Sarrià, dos homes de mitjana edat, amb barret fort i vestit negre de jaqueta curta, comentaven aquells fets. Dins l’església, al darrere dels balcons i façanes que tanquen la plaça de l’Ajuntament, l’escultura de sant Vicenç del retaule de Nicolau Travé presidia les tres naus. Entre els jous, les sogues i el batalls de la seva torre solitària encara passava algun raig de sol moribund daurant l’espatlla d’una campana. A la cantonada del carrer Major amb el Padró de la Creu, al pis de sobre de la pastisseria, el jove Josep Vicenç Foix devia estar llegint la Divina Comèdia o alguns versos de Baudelaire; o potser feia i refeia un poema iniciat uns mesos abans. A la penombra, sota la llum esmorteïda d’uns pocs fanals a la marquesina de l’estació, un grup de dones amb mocadors al cap esperaven el penúltim tren de tornada al Vallès després d’acabar la jornada servint a cases bones. Mentre, en una casa de la vila, s’apagava definitivament la vida de Dolors Monserdà. Era el 31 de març de 1919.
Tres dies després de la seva mort, un decret del govern espanyol presidit pel comte de Romanones establiria –per primera vegada a Europa- la jornada de treball de vuit hores: la vaga havia donat els seus fruits.
Alienes a totes aquestes reivindicacions sindicals –o potser no tant-, el 20 de desembre següent un munt d’institucions retien un homenatge pòstum a Dolors Monserdà al Foment del Treball Nacional. Entre les entitats organitzadores hi havia l’Ajuntament de Barcelona, la Unió de Dones de Catalunya, la Federació d’Obreres de l’Agulla, la Mancomunitat de Catalunya, la Biblioteca Popular de la Dona, el Consell de Pedagogia i l’Institut de Cultura, el Centre Moral Instructiu de Gràcia, la Junta Local d’Ensenyament i la Direcció d’Instrucció Pública de la Mancomunitat.
La Dolors havia nascut a Barcelona el 10 de juliol de 1845. Josep Monserdà, el seu pare, era un relligador de llibres expert i acreditat que tenia l’obrador al carrer de la Palla, on també hi havia l’habitatge familiar. La seva dona, Beatriu Vidal, era culturalment inquieta i una lectora incansable. A més, desenvolupava les tasques d’administració del negoci. Després de la seva filla Dolors vingueren al món l’Enric, la Lluïsa, i finalment el Josep, que va morir pocs mesos després.
La botiga del senyor Monserdà havia esdevingut una mena d’ateneu freqüentat per personatges il·lustrats de l’època com Monturiol, Clavé, Milà i Fontanals, Víctor Balaguer, Marià Aguiló, Pau Piferrer, Pitarra, Antoni de Bofarull i, fins i tot, el mateix Abdó Terrades, alcalde de Figueres i federalista avant la lettre. I així, com va succeir en el cas d’altres escriptores, sobretot del món anglosaxó, la Dolors va créixer en un ambient on les converses culturals i ideològiques eren habituals, i no és d’estranyar que s’aficionés a la lectura des de petita i comencés a escriure en la seva adolescència. Assistí a l’escola des dels tres anys, i després estudià al col·legi de les germanes Andrions al carrer de la Portaferrissa i aprengué francès amb una tutora. El seu primer poema –reconegut per ella mateixa- és el que va escriure amb quinze anys arran de la tornada dels soldats de la guerra d’Àfrica, una sentida poesia escrita en castellà que va titular “La roja barretina catalana”.
En morir el seu marit el 1862 la vídua Beatriu Vidal liquidà el negoci, es traslladà a una altre casa amb els fills i començà a fer de costurera amb encàrrecs mal pagats. Amb disset anys la Dolors es posà a ajudar la seva mare a tirar endavant la família cosint dia i nit. A l’octubre d’aquell any publicà el seu primer poema a la revista Eco de Euterpe, una publicació dominical dirigida per Anselm Clavé que es lliurava als participants de les activitats desenvolupades als Camps Elisis, vora del Passeig de Gràcia. Els jardins comptaven amb una sala de balls i concerts, glorietes, estanys i una muntanya russa. El 1861 la sala es transformà en teatre, el qual fou dirigit per Clavé. En aquell poema la joveneta Monserdà lloava la tasca musical del mestre i, sobretot, el seu treball en favor dels obrers. També el seu primer article –publicat aquell mateix any- tingué un marcat caràcter social. Parlava de l’esclavitud a Cuba.
El 18 de març de 1865 es casà a la basílica de la Mercè amb l’argenter Eusebi Macià. El gener naixia el seu fill Eugeni, que morí nou mesos després i al qual li va dedicar un poema. Al juny de 1868 va néixer l’Angelina i al desembre publicava un article, “La contribución de sangre”, contra la llei de quintes, la qual permetia la redempció de la incorporació a l’exèrcit mitjançant diners, perjudicant les classes més desfavorides. La Dolors –la Lola- naixia el 1870, el mateix any en què la família pujà a Montserrat. Segons explicava Monserdà en el seu dietari, quan al monestir li presentaren l’àlbum per a escriure-hi alguna cosa se n’adonà que només ho podia fer en llengua catalana, que no tenia cap sentit escriure-ho en castellà. Poc després va compondre el poema “A Maria Verge de Montserrat”, el primer escrit en català i també el primer en què signava afegint “de Macià” després del seu cognom. Dos anys després nasqué la seva filla Encarnació.
Entre 1874 i1876 va tenir una especial vinculació amb la Societat Lírica Romea. En la revista d’aquesta societat publicà tres poemes i una novel·leta. I en el teatre del mateix nom estrenà dues obres. En “Sembrad y cogeréis” la filla de la família protagonista esdevé símbol de la dona instruïda. Dos anys després estrenà en català “Teresa o un jorn de prova”. Aquesta obra és escrita en dos actes i en versos heptasíl·labs, i mostra com la vídua protagonista és capaç de tirar endavant la hisenda familiar. Monserdà la va dedicar a la seva mare.
La influència de Beatriu Vidal en el caràcter lluitador i en la inquietud cultural de la seva filla Dolors va ser molt important, però la poetessa tarragonina Maria Josepa Massanés va ser potser una de les persones que més la va encoratjar en la seva vocació literària. La relació amb la seva “mestra estimada” –així l’anomenava ella- havia començat el 1863 quan Massanés li dedicà un poema a Eco de Euterpe i l’any següent Monserdà, amb un altre, li tornà la delicadesa. Es creuaren moltes cartes entre elles. En morir Massanés, Dolors Monserdà va ser designada marmessora testamentària juntament amb Rubió i Ors, Marià Aguiló, el seu marit Eusebi Macià i alguns parents de la poetessa. Després va publicar una biografia sobre ella i molt més tard, el 1915, va aconseguir que el seu retrat –pintat per Lluïsa Vidal- fos penjat a la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona.
La seva filla Encarnació va morir amb cinc anys, el 1877. Encetà aleshores una impetuosa etapa de producció literària. El període comença amb el poema “Ma corona” dedicat a la seva filla i acaba amb “Lo sentiment de la pàtria”, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1892. Participà al Jocs fins el 1915 amb poesies de caire religiós, patriòtic i amorós i va obtenir cinquanta-cinc guardons, guanyats a Barcelona, Girona, Sant Feliu de Guíxols, Lleida i Tarragona, Badalona, Granollers, València, Mallorca i Perpinyà. Durant aquesta època escriví de tot i molt, potser amb més voluntat que encert en alguns casos. Un crític va assenyalar la variabilitat qualitativa entre uns poemes i uns altres, com si li faltessin fonaments malgrat l’esforç. Guanyà l’Englantina d’or a Barcelona amb el poema “Otger”, el 1882, i la Viola d’or i argent amb “La benedicció de l’auba”, el 1891, però no aconseguí mai el Mestratge en Gai Saber. El 1888 publicà “Poesies catalanes”, on aplegà la majoria de poemes premiats. El 1911 edità un altre recull poètic.
Des del 1877 al 1890 col·laborà en gran part de la premsa periòdica com La Veu de Catalunya, La Gramalla o Il·lustració Catalana. Però fou a La Renaixença, dirigida per Guimerà, on publicà més sovint. En un article sobre l’Exposició Universal del 1888 destacava la importància que havia de tenir per a Catalunya aquell esdeveniment. El 1889 es debatia a les Corts espanyoles el projecte de codi civil i el seu article 15è. posava en perill la supervivència del dret civil català. A La Veu de Catalunya s’inicià una campanya contra l’article i finalment s’aconseguí modificar-lo substancialment. En el marc d’aquesta batalla Monserdà publicà un escrit on afirmava que Castella «continua essent conseqüent en lo seu odi als catalans i ens obliga a usar una llengua que no és la nostra en tots els actes més transcendentals de la vida; la mateixa que ha portat a cap els desastrosos tractats de comerç…».
Però els temes més recurrents foren els de caire social. En “Las víctimas del travall” (sic) denunciava contundentment la manca de mesures de seguretat en moltes feines i urgia mesures legals que vetllessin pels treballadors: «una volta que la cobdícia i l’afany de riqueses embota el sentiment i ensopeix les consciències, fins el punt d’exposar la vida del pròxim,…». En un altre article reclamava la indemnització promesa pel govern a les institucions benèfiques després de que per decret es suprimissin les rifes que es feien per sufragar-ne les seves necessitats.
La seva preocupació social provenia de l’adolescència, quan es sentia propera a les activitats d’Anselm Clavé en favor dels treballadors i participava en les Conferències de sant Vicenç de Paül. I va fer créixer aquesta preocupació a través del seu catolicisme profund i la seva convicció en la necessitat dels valors morals en la vida social. Va promoure la constitució d’una societat constructora per a obrers que els facilités l’accés a l’habitatge i no els obligués a rellogar habitacions i va proposar substituir l’almoina als captaires de Barcelona per proveir-los de feina. Dolors Monserdà considerava un deure la solidaritat l’aplicació de la justícia distributiva, un deure moral tant individual com col·lectiu, i assenyalà la conveniència d’establir una contribució fixa segons els ingressos de cadascú.
En fundar el Diari Català, Valentí Almirall introduí algunes innovacions com les informacions científiques i meteorològiques o el suplement de moda, el qual va confiar a la Dolors Monserdà. Com a directora d’aquest suplement setmanal bastí un equip de col·laboradores i establí una corresponsalia a París per a rebre informació de les tendències del moment. Era conscient –i això ho manifestà al primer número del suplement- que contribuïa a la normalització lingüística del país parlant de moda en català. També col·laborà amb la revista La Ilustración de la Mujer on publicà alguns articles i on feia la crònica mensual de l’activitat social i cultural a Barcelona.
La consideració assolida per Dolors Monserdà entre els seus col·legues barons era absolutament inusual per a l’època, i la seva participació en la vida social catalana, destacada. El 1879 va ser invitada a pronunciar un discurs durant el certamen literari de les festes la Mercè. Fou la primera vegada que una dona formava part d’un jurat literari i en Frederic Soler “Pitarra” li va cedir la presidència. El 1881 Almirall, president del I Congrés Catalanista, la va convidar a la sessió de cloenda. I finalment, el 1909, arribà el reconeixement literari públic en confiar-li la presidència del Jocs Florals de Barcelona, els del cinquantenari de la seva restauració. Fou la primera dona en presidir-los. Amb ocasió d’aquest fet la revista Feminal li dedicà un número amb una il·lustració a la portada i un article de Carme Karr.
El seu nomenament com a presidenta dels Jocs pren encara més rellevància tenint en compte que acabava de publicar “Estudi Feminista. Orientacions per a la dona catalana”. En aquest assaig definia el feminisme com la manera de treballar per la millora de la situació de la dona i la defensa dels seus drets, i «per a protestar de les vexacions y (sic) de les injustícies de que se la fa objecte». Assegurava que el feminisme a Catalunya era conseqüència de la poca consideració dels homes respecte la muller. Les idees de l’assaig no només no van ser mal rebudes sinó que van ser considerades i reconegudes. Eugeni d’Ors va fer esment de la seva publicació en una de les seves gloses a La Veu de Catalunya.
Aleshores, el 1909, el moviment feminista internacional estava encara a les beceroles. Des de la seva fundació el 1903 a Anglaterra, la Women’s Social and Political Union havia protagonitzat protestes i mítings, però les grans manifestacions i vagues de fam de les sufragistes a Europa i els Estatuts Units s’iniciaren a partir del 1910. En el món occidental les dones no accedien als estudis superiors, no tenien dret a vot i eren vetades sistemàticament de l’exercici de qualsevol càrrec mínimament rellevant en l’administració pública, la justícia o l’empresa.
Dolors Monserdà havia emprat per primera vegada a Catalunya el terme “feminisme” en un opuscle publicat dos anys abans. El 1879 ja havia entomat el tema de l’emancipació femenina en l’article “La producció de la dona”, on repassava la situació de la dona en tots els àmbits i denunciava el baix preu que es pagava a les treballadores de la confecció per l’elaboració dels enagos. Com no podia ser de cap altra manera, Dolors Monserdà arribà al feminisme des de la preocupació social i la seva rebel·lió davant les injustícies. I començà la seva dedicació a la millora de la situació de les dones, però principalment de les del darrer esglaó, de les dones treballadores. Impulsà i liderà gran nombre d’iniciatives de tot tipus com la Lliga de Compradores amb les dones d’Acció Catòlica o el Comité Femenino Pacifista de Catalunya amb la seva amiga Carme Karr, i formà part d’una mena de secció femenina de la Lliga Regionalista.
El novembre de 1909 va anotar en el seu dietari –adreçant-se a Déu, com feia sempre- el desig de fundar una obra per ajudar les dones obreres, i el juliol següent iniciava la seva singladura el Patronat d’Obreres de l’Agulla a les franciscanes del carrer de Montcada. En aquell temps les cosidores treballaven a casa sense horaris i amb un preu per peça que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions del mercat, i el Patronat funcionà com una cooperativa per a contrarestar els períodes de baixa demanda assegurant vendes i encàrrecs a les associades. A més les proveïa d’un seguit de serveis com assistència mèdica gratuïta, borsa de treball, formació, o materials a preu de fàbrica. Una vegada més no es tractava de regalar res, sinó d’oferir una remuneració justa per un treball fet. Les seves filles Dolors i Angelina –casada amb en Puig i Cadafalch- l’ajudaren al Patronat.
Les feministes d’aquell temps, tant les conservadores com les progressistes, solien ser contràries a l’atorgament del dret de vot a les dones fins que no es resolgués la seva manca d’instrucció. Monserdà opinava el mateix i, de fet, la formació de les dones va ser una de les seves batalles principals. Considerava que el paper principal de la dona és el d’educadora, tasca per a la qual reclama cultura i instrucció més enllà de la música i la costura. El feminisme que bastí era de caire més conservador que les principals tendències d’aquest moviment a Europa o els EUA, però amb una nova perspectiva sociocultural que trencava la visió de l’època sobre el rol social femení; un feminisme que defensa la dona davant els abusos del marit i de l’empresa, que cerca l’emancipació però mantenint l’ordre social establert. Monserdà propugnava que la tasca femenina principal és l’ofici de mare, creadora de vida i transmissora de valors i de les essències de la pàtria: de la llengua, de la tradició, de les coses més arrelades a la terra, de la religió.
Cap a finals de segle s’embrancà a escriure novel·les, la qual cosa li permetria d’augmentar la difusió de les seves idees. En les tres primeres retratà la vida de la burgesia barcelonina. El 1893 publicà “La Montserrat”, de la qual, malgrat les seves limitacions formals, Narcís Oller assenyalà que estava més ben escrita que altres novel·les catalanes anteriors molt lloades. Pilar Maspons, amb la seva novel·la “Vigatans i botiflers” del 1879, era fins aleshores la única dona a Catalunya que havia gosat publicar-ne una. Al tombant de segle Dolors Monserdà edità “La família Asparó”, que es va esgotar en els primers mesos i en va sortir una segona edició.
El 1904 mor el seu marit i aquell any publica “La Fabricanta”, que fou durament criticada i l’acabà refent uns anys després. Les dues primeres edicions portaven il·lustracions del seu germà Enric. Encara se n’han fet tres de pòstumes, la darrera el 1992. “La Quitèria”, ambientada en una zona rural, la va començar a escriure el 1904 i fou editada el 1906, el mateix any que “Solitud” de Víctor Català. El 1917 va publicar “Maria Glòria”. L’any següent l’Institut d’Estudis Catalans llançava la “Gramàtica Catalana” de Fabra que, juntament amb les “Normes ortogràfiques” del 1913, constituïa el marc normatiu de la llengua catalana.
Amb la dona i les injustícies socials com a epicentre de les seves històries, la novel·la de Dolors Monserdà intenta reflectir la realitat sense fugir d’estudi; narra i s’hi posiciona al mateix temps. Amb un estil de caire costumista, amb elements romàntics i del realisme modern, l’autora es consolidà com a referent literari.
Ja amb seixanta-quatre anys, en la inauguració dels Jocs Florals de 1909, expressava abrandadament el seu amor al país i la seva fe en la dona: «Un frisament emotiu me corpren, y giro’ls ulls enrera; y allà al lluny hi veig a Catalunya embolcallada ab la foscor de dues llarguíssimes centuries, jacenta en les tenebres del atuhiment, de la passivitat, d’un silenci parescut al de la mort…». I continuava una mica més endavant, amarada de l’esperit de la Renaixença de la qual n’havia estat protagonista avançada: «… però quan aquest tros de terra en que havem nascut està en perill, quan se l’assetja, quan se l’arruna, es quan les dones, sabies ò ignorantes, sorgexen pera defensarla… En la memorable data de 1714, en aquella grandiosa epopeya de la historia de Catalunya, en aquell devessall d’entusiasme y d’heroisme, ab quins rius de sanch fou imprès en la nostra historia lo més alt monument del amor a la Patria, les croniques de la època consignen la gran part que les nostres dones prengueren en aquella lluyta de gegants». Un discurs paradigmàtic de l’ànima d’aquell moviment que ens rescatà d’un segle d’abatiment i d’anèmia nacionals després de la heroica derrota davant l’Espanya borbònica.
Dona, escriptora i persona compromesa en un tot indestriable, Dolors Monserdà va viure intensament el seu temps, i el va superar petjant camins encara no calcigats. Conscient de que no dominava l’ofici i de que la seva condició de dona no s’ho posava gens fàcil, es proposà d’escriure sense demanar permís ni esperar que li ho fos concedit. Fidel al seu lema “Déu, Llar, Pàtria, Art”, la seva trajectòria va ser una lluita constant per trencar motllos i obrir-se camí. I a fe de Déu que ho va fer. Amb coratge, amb les limitacions del context social i cultural de la seva època, va prendre la paraula, i amb una visió arrelada en les seves creences i conviccions, va parlar sobre allò que considerava important. Com li deia en una carta a Narcís Oller el 1893, el seu compromís potser va ser un tribut massa excessiu que ella va voler pagar: «És clar que això ha estat en detriment de l’obra artística i és clar també que amb més talent ho hauria salvat; però a vostè amic Oller, que li parlo amb la sinceritat que ho feia amb la meva inoblidable Sra. Massanés, li diré que no n’he sabut més».
