L’any 2016 ens ha deixat els grans disgustos del brèxit al juny i el triomf de Donald Trump als Estats Units al novembre, entre diverses conteses a Europa que sembla que hàgim d’anar perdent els europeistes. Tots patim amb la possibilitat que l’ultra islamòfob Geert Wilders guanyi les eleccions holandeses el 15 de març i la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen esdevingui presidenta de França el maig. No ens hi hem de conformar.
L’auge populista fa anys que es cova, i els partits establerts hi han anat rumiant. El 2013, la Fundació Konrad Adenauer i el Centre for European Studies del Partit Popular Europeu publicaren “Exposing the Demagogues”, un llibre que busca fórmules per desemmascarar i contrarestar el discurs demagog tot analitzant casos de països diversos.
Diversos experts presenten els partits populistes com a expressió d’una protesta fins aleshores latent contra greuges com les desigualtats socials, l’estancament econòmic, o els dèficits de participació. L’ofensa pot ser real o imaginada. Per exemple, als Estats Units alguns homes blancs tradicionals perceben la millora d’oportunitats de negres i llatins, dones o homosexuals com una discriminació contra ells.
El populisme s’entén com una tècnica o estil de mobilització política, atès que és massa insubstancial com a ideologia. Crea una dicotomia entre “Ells” (els Mexicans, els musulmans, la casta) i “Nosaltres” (el poble, la gent corrent). El líder s’identifica amb la gent, el poble, es preocupa per ells i llurs problemes mentre que el poder establert (o la Comissió Europea) distant i injust, els ignora.
El populisme necessita d’un “empresari polític” –o empresària- carismàtic que identifica, articula i representa greuges latents a la societat. Els líders populistes es caracteritzen per donar respostes simples a problemes complexos: “Fora els immigrants”, “Fora la màfia”, o “No a la islamització d’Europa”, per exemple.
El propi simplisme, “fake news” i manipulacions dels populistes que els fan tan atractius en èpoques de crisi, els converteixen en pèssims governants. Surten bastant mal parats de la confrontació amb la realitat del govern. Ada Colau n’és un bon exemple.
Tant la dreta com l’esquerra poden utilitzar tècniques populistes, tot i que l’esquerra s’estalvia la xenofòbia i racisme que sovint caracteritza el populisme de dretes. L’esquerra populista no sol utilitzar l’exclusió sinó la inclusió, advocant pels més desfavorits socialment i demanant la redistribució de la riquesa mitjançant fortes pujades d’impostos, proteccionisme i intervencionisme estatal a l’economia. Els partits centristes li critiquen la demonització de l’economia productiva i la voluntat paternalista de perpetuar una sotsclasse depenent i captiva.
Els populismes europeus de dretes i esquerres comparteixen l’euroescepticisme i l’oposició al lliure comerç. Veuen les autoritats europees com a mandarins distants i antidemocràtics lliurats als interessos dels mercats i el capital.
Val a dir que les institucions comunitàries se situen elles mateixes en posicions vulnerables a l’oportunisme populista. Són lluny, cobren molts diners, hi ha poca o nul·la connexió democràtica amb els pobles europeus i ningú no entén el que diuen quan parlen. Si aconseguiu vèncer la son, heu provat d’entendre les notes o les rodes de premsa de la Comissió Europea?
En descàrrec de les institucions europees, no és menys cert que llurs mancances i tics són plenament buscats i aconseguits pels Estats Membres. Ells són els que manen de veritat en aquest club d’estats. No ens fem il·lusions.
Malgrat tots els defectes de la Unió Europea, que són molts, és el millor espai de benestar i cohesió social, seguretat i prosperitat econòmica del món. Diguin el que diguin els populistes. I és casa nostra.
El millor discurs contra el populisme és dur a terme una política seriosa, responsable i transparent que afronti els problemes socials de cara, digui la veritat i tracti d’adults els votants. Els partits “mainstream” han de recobrar el respecte popular, creient-se i aplicant els seus propis al·legats contra la corrupció. Sense excepcions.
Els polítics que vencen el populisme no defugen els greuges de la classe treballadora sinó que s’esforcen en obrir autèntics canals de participació –no xiringuitos clientelars.
El populisme se’l venç al seu terreny, les emocions. Cal actuar amb empatia, no amb insults i menyspreus mentre inundem el públic amb les nostres dades correctes. Un error de Hillary Clinton fou intentar rebatre les mentides de Trump amb una actitud altiva i tirant d’argumentari. Michelle Obama fou una adversària molt més temible per al magnat taronja, perquè el confrontava emocionalment i empàtica, tal i com explica Otto Scharmer al Huffington Post.
Confiem que els electors europeus hagin començat a veure la mà de Vladimir Putin darrere el triomf del brèxit i Donald Trump. Rússia farà tot el possible, legal o no, per promoure els seus candidats populistes a Europa després del seu gran èxit als Estats Units. Vivim temps convulsos per a les nostres democràcies.
