Tu i jo pensem diferent. Tu vols quedar-te en aquest Estat que sents teu; jo voldria marxar i crear-ne un de nou que pogués sentir meu. De les dues llengües que parles, a tu et preocupa que els teus fills no aprenguin prou bé la que parlen centenars de milions de persones a tot el món; a mi em fa por que els nets dels meus nets no arribin a conèixer la que parlem només uns pocs milions per aquí. Jo no suporto continuar ni un dia més sent súbdit d’una dinastia hereditària imposada per un dictador; a tu no t’emociona especialment tenir un rei que no acabes de tenir clar perquè serveix, però hi ha altres problemes molt més urgents.
Et desespera que els polítics d’aquí dediquin la major part del seu temps a un procés que fan servir per tapar les seves misèries; m’indigna que els polítics d’allà ignorin una vegada i una altra les meves reclamacions, no m’entenguin, no m’escoltin (tots dos som socis del Barça i, esclar, ja en tenim prou que ens menteixin per sistema i ens prenguin per idiotes). Penses que si en castellà ens entenem i ens entenen millor a fora, és de mala educació —i fins i tot absurd— fer servir el català, i canvies d’idioma a la conversa; penso que si a casa meva no puc parlar la meva llengua no la podré parlar enlloc, i que el meu interlocutor ho entendrà, igual que jo entenc que ell continuï parlant castellà. Estic convençut que dels milers de milions dels nostres impostos que cada any se’n van i no tornen en trauríem molt més rendiment si els gestionéssim nosaltres mateixos, i que l’Aeroport d’El Prat també funcionaria molt millor si ens n’encarreguéssim des d’aquí, i les rodalies de Renfe, i el corredor Mediterrani… ; estàs convençut que cal modificar la distribució de les rendes dins l’Estat, però trobes que bona part de la culpa és dels polítics catalans per no haver sabut negociar un règim foral com el dels bascos i navarresos. Trobes que a TV3 se li veu massa el llautó i no fa més que d’altaveu propagandístic del govern català; trobo que la resta de televisions espanyoles, públiques i privades, expliquen una realitat catalana que no s’assembla ni en pintura a la que veig cada dia pel carrer. Et sembla insolidari no compartir la teva renda amb altres regions que en generen menys i entens que es queixin; a mi em sembla injust compartir-la i que després l’altre acabi sent més ric que jo, i no entenc que, a més, es queixi. Et sents lliure dins d’Espanya; em sento esclau d’Espanya. No et creus ni de bon tros que una majoria de catalans vulguin la independència; jo tampoc, la veritat, però m’agradaria molt sortir de dubtes i comprovar que m’equivoco. I estàs cansat; i jo també.
Perquè tu i jo pensem diferent, sí, però estem al mateix bàndol. Perquè tu i jo ens morim de ganes de dir ben alt tot això que pensem, i estem tips que polítics d’aquí i d’allà s’arroguin la nostra veu, i la de molts altres tus i jos, i parlin en nom de majories fictícies i indemostrables. Perquè, arribats aquí, tu i jo sabem que l’única veu que compta és la teva i la meva, i que només la podem expressar d’una manera sense por que ens la manipulin: votant. Perquè tu i jo tenim molt clar el que volem i volem decidir el nostre futur, volem comptar vots i acabar d’una vegada amb aquesta picabaralla de tripijocs jurídics.
I l’endemà, si els que pensen com tu són més, em sabrà greu però et felicitaré i agafarem el tren plegats per anar a treballar, com cada matí, o quedarem al vespre per jugar a pàdel i anar a sopar. I si són més els que pensen com jo, et sabrà greu però em felicitaràs, i em prendràs el pèl, com sempre, quan no recordi quina classe em toca a primera hora, o ens direm bon dia, ens farem un petó i et prepararé el cafè amb llet ben carregat com a tu t’agrada.
