El govern espanyol va decidir presentar l’insigne Francisco Pérez de los Cobos, expresident del no menys insigne Tribunal Constitucional, com a candidat a magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans, en recompensa pels serveis prestats. Resulta, però, que els candidats han de ser avaluats prèviament per la Comissió de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que concerta una entrevista amb cadascun d’ells per tal d’emetre un informe per a l’Assemblea valorant les aptituds del candidat per exercir el càrrec i recomanant-ne un.
Probablement Pérez de los Cobos (no confondre amb Diego Pérez de los Cobos, el seu germà petit —les xarxes familiars en els cercles de poder espanyols fan que Spiderman sembli un aficionat—, coronel de la Guardia Civil i designat pel Ministerio del Interior com a coordinador de les forces policials el 1-O) se sorprengués d’aquest estrany costum europeu d’haver de passar proves abans d’accedir a un càrrec públic, però no va tenir altre remei i finalment el passat 12 de gener va haver de desplaçar-se fins a París per celebrar l’entrevista. A hores d’ara ja deuen saber quina nota va obtenir l’insigne jutge en l’avaluació: un zero; fent servir l’expressió que va popularitzar un altre insigne expresident, José María Aznar —antic company de partit de Pérez de los Cobos (el jutge, el coronel sembla que tira (encara) més cap a la dreta)—: “¡No cualquier cero, cero patatero!”
Segons publica el portal especialitzat Confilegal, el motiu d’aquesta qualificació tan rodona va ser la manca de nivell suficient d’anglès o francès parlat, requisit imprescindible per formar part del tribunal. Sembla que, quan els membres de la comissió van començar a preguntar-li en anglès, Pérez de los Cobos els va etzibar: “¿Pueden preguntarme en español?”.
Els pobres membres de la comissió es devien creure el currículum que el jutge havia facilitat al Consell d’Europa, on va fer constar que el seu nivell d’anglès, llegit, escrit i parlat, era bo, i el de francès, molt bo. No devien saber que Pérez de los Cobos gasta un criteri peculiar a l’hora de preparar currículums, com quan va oblidar fer constar que era militant del Partit Popular en convertir-se en president del Tribunal Constitucional, en considerar, sens dubte, que aquest petit detall no afectava en absolut la independència exigida als membres de l’alt tribunal.
Tot plegat em sembla un exemple immillorable de la consideració que demostra la justícia espanyola (que va camí de convertir-se en un oxímoron) envers els drets dels ciutadans de territoris amb més d’una llengua oficial. Tants segles de maceració monolingüista els han incapacitat per entendre —i per tant per respectar— un dret tan fonamental com el de poder, a casa teva, ser jutjat en la teva llengua. Però si vas a París i esperes arreglar-ho tot amb un “¿Pueden preguntarme en español?”, què no has de fer quan visites la colònia.
