Quan hi penso, encara ara no entenc com és que els d’aquella generació d’abans dels 60 del segle passat vam poder sobreviure.
Sense cinturons de seguretat als vehicles, i sense airbag, amb aquells desplaçaments tan llargs, 10 o 12 hores, i amb 5 persones dins d’un 600. O anant en bici sense casc, i fent també, moltes vegades, autostop. I més tard amb moto, també sense casc i sense papers. I jugant sempre a veure qui la feia més grossa i era el més bèstia. I aquell joc que recordo ara que es deia xurro-media-manga-mangaentera, o alguna cosa semblant, i ningú no patia hèrnies ni dislocacions vertebrals.
Sortíem de casa al dematí, anàvem a escola, on al principi no enteníem la llengua que ens parlaven, i en sortir-ne jugàvem i jugàvem al carrer i només tornàvem a casa quan s’encenien els llums del carrer. I no podia localitzar-nos ningú. No hi havia mòbils. Ens trencàvem ossos i dents i no hi havia cap llei per castigar els culpables, que de fet érem tots.
Fèiem guerra de pedres i ens obríem el cap i no passava res, tot era cosa de canalla i es curava amb un poc de mercromina i algun o altre punt de sutura a la mateixa farmàcia. Ningú a qui culpar, tan sols a nosaltres mateixos. I encabat menjàvem dolços i bevíem llimonades o taronjades envasades i no hi havia obesos, potser algun era més gras que els altres, però res més. Sempre a l’aire lliure, no sé si es diu així, corrent i empaitant-nos.
Compartíem ampolles de tamarindo i no ens encomanàvem res, tan sols els polls a l’escola, que un cop a casa les mares miraven d’arreglar rentat-nos el cap amb vinagre calent. Sense plays, ni nintendos, ni videojocs, ni tants i tants canals de tele, ni pel·lícules de vídeo, ni serials, ni mòbils, ni ordinadors ni Internet.
Teníem amics, això sí. Quedàvem i sortíem. I ni tan sols quedàvem, sortíem al carrer i allà ens trobàvem, els que fóssim. I jugàvem a baldufes, o a baletes… tot tecnologia punta. A escola, hi anàvem caminant xino-xano o amb bici. També a casa dels amics, anàvem, i trucàvem a la porta. I sense permís dels pares. Imagina’t, sense permís dels pares, nosaltres sols, allí fora, enmig del món cruel i sense cap responsable.
Vam perdre mil pilotes de futbol, i menjàvem pipes, també, tot i l’advertència que ens podien créixer a la panxa i aleshores ens haurien hagut d’operar per treure’ns-les. Bevíem aigua amorrats a la mateixa aixeta i sortíem a caçar llangardaixos i ocells amb escopeta de balins i abans de ser majors d’edat. Mare meva.
A classe alguns no eren tan intel·ligents o no treballaven tant com d’altres i, aleshores, havien de repetir curs. No hi havia exàmens extra ni igualitarisme. Comptava el mèrit i l’esforç. Sabudes les notes, estiuejàvem 3 mesos seguits i ens passàvem hores a mar sense crema de protecció solar ISDIN 15, sense classes de vela, ni de surf, ni de pàdel o de golf. Sabíem fer, però, fantàstics castells de sorra i pescar amb arpó. I després anàvem darrere les noies, les perseguíem a veure si podíem tocar-los el cul. Res de xats ni tonteries semblants.
Diria que érem responsables dels nostres actes i n’acceptàvem totes les conseqüències i la queixa era més aviat desconeguda. No hi havia ningú per resoldre res de tot això. La idea d’uns pares protegint-nos si ens saltàvem qualsevol llei era inadmissible. Eren els pares qui protegien les lleis i pobre de tu si arribaves a casa i deies que t’havien renyat i castigat. Alguna cosa mal feta deus haver fet, et deien. I aleshores el càstig podia passar a ser perfectament doble.
En fi, que no sé encara com vam poder sobreviure, me’n faig creus, tan lliures com ens sentíem i tan poc xitxarel·los. Diria que vam aprendre a créixer amb responsabilitat enmig de tots els fracassos i de tots els èxits. Abans de tantes AMPA, tutors i tutores, advocats, psicòlegs, psicopedagogs, legisladors, governs, i tota mena de col·lectius, ONG i ‘tutti quanti’.
