Agafo el primer diari que veig. El partit espanyolista VOX ha aconseguit dotze escons al Parlament d’Andalusia. Dotze senyors diputats que han generat nervis, angoixa, cagarrines i tensió en moltes tertúlies. Les esquerres han obert ràpidament el calaix de la superioritat moral i han ensenyat la targeta vermella. Molts s’han afanyat a acusar a un 11% de la societat andalusa de “votar malament”. Grups antifeixistes han tret a passejar centenars de simpatitzants en diverses manifestacions per rebutjar el vot popular de pràcticament 400.000 andalusos. Quatre-cents mil ciutadans que volen mantenir la unitat del seu estat i no els fa angúnia pagar el preu que s’hagi de pagar per aconseguir-ho.
Davant d’aquesta decisió —lliure i voluntària— de centenars de milers de ciutadans espanyols per oferir un mur de pedra i càstig a les aspiracions independentistes, Esquerra ha fet una oferta. Ha proposat obrir la tomba del Front Popular i refer de nou un bloc polític esquerrà com el dels anys trenta. El diputat Gabriel Rufián ha ofert al PSOE crear un Frente Antifascista contra VOX, Partit Popular i Ciutadans per, segons ell, evitar que “los tres jinetes del apocalipsis ultra, Rivera, Casado y Abascal estén a las puertas de la Moncloa”. En veure això tanco el diari i em quedo una mica pensatiu. De què em sona tot plegat? De què em sona aquesta cantarella. He de descobrir-ho. M’acabo la copa d’un glop i en escoltar el dringar dels glaçons em disposo a investigar.
Corro cap al salonet del pis i obro de cop la petita porta de la sala. Sobre la taula de fòrmica (protegida per un hule descolorit) encara hi ha un plat verd d’aquells de vidre, passat de moda, amb migas i fritanga a mig acabar. Sospito que darrere d’aquell vell televisor amb gepa —un SONY de l’any 1980— hi ha amagat el que busco. Aparto de sobre l’aparell totes les andròmines, els souvenirs i els records plens de pols: el “Recuerdo de Teruel”, la bailaora flamenca, la cullereta-record d’Empuriabrava, la foto del besavi mort en acabar la guerra, la figureta del gos de ceràmica i la foto d’aquell estiu a Benidorm. Tiro al terra el “tapete” i arrastro esbufegant el televisor cap a un costat del saló. Amb una clau faig un forat al paper rosat de la paret i, ajudant-me amb les mans, n’arranco un bon tros. Aconsegueixo veure una fosca i bruta cavitat. M’ajupo i hi trobo un vell bagul de fusta.
Aparto amb la mà la capa de 3 mil·límetres de pols i àcars de sobre el cofre. La meva al·lèrgia no m’ho perdona i després d’esternudar 10 o 15 cops aconsegueixo llegir una placa metàl·lica de llautó que porta inscrit: “Recuerdos del Frente Popular y Antifascista”. Ara ho entenc! D’això em sonaven les paraules de Rufián. Obro lentament el bagul i instantàniament un calfred em glaça l’ànima. Em quedo garratibat. El transistor espatllat del prestatge comença a fer un soroll estrany. Una música plena d’interferències (ZZZshhhZZZzSsSssHhh ZZssssZzZsH). Rere les interferències començo a sentir lleugerament el que sembla una antiga cançó. No aconsegueixo esbrinar quina peça està sonant. Espera. Ja està! El transistor està reproduint la cobla republicana “Puente de los franceses”. La veu que canta em sona molt: És Juan Carlos Monedero el qui està cantant? Mare meva, sí! És ell. Juan Carlos Monedero, de Podemos, està dins el meu transistor cantant “Puente de los franceses”. Mig compungit per la vergonya aliena començo a investigar dins el moble dels records.
El primer que trobo en obrir el cofre és una estranya olor de derrota, sang i humitat. No sabria com explicar-ho, però amb l’olfacte noto clarament que allà hi ha la fragància de milers de perdedors. Després comencen a aparèixer vells diaris explicant com el món donava l’esquena a la II República Espanyola. No era d’estranyar tampoc. Per una banda l’Europa de Hitler, Mussolini i Salazar estava entusiasmada amb el cop de Franco. Per altra part, les democràcies liberals no sentien cap simpatia vers una República que alçava la bandera negra, cremava convents i propugnava la revolució social. Com un marginat que no entén quins són els seus pecats, la II República era rebutjada per uns i per altres —excepte pels soviètics, cosa que encara creava més rebuig. Quina basarda veure com el món que ve (Trump, Bolsonaro, Putin, Orbán, Le Pen, Kurz, etc) donaria també l’esquena a un govern tipus Front Popular. Altra cop estaríem en discordança amb un món que ens giraria l’esquena. Altra cop pagant de nou davant uns i altres, pagant davant els “nostres amics” i davant els adversaris.
Remenant entre els papers del bagul m’apareix un escrit del diari personal de Manuel Azaña on anotava, entre altres coses, l’opinió que el cap de govern de la República, el socialista Juan Negrín, tenia dels nacionalistes catalans i bascos: “Yo nunca he sido patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco. Y mientras, venga poderes, dinero y más dinero”. Necessito una altra copa. No sé si estic llegint declaracions del PSOE actual o del dels anys trenta. Glup!
La veu de Juan Carlos Monedero dins el transistor em comença a provocar mal de cap, però segueixo buscant records d’aquell Front Popular. Ara m’apareix la fotografia d’un milicià brut i mal afaitat que, per fer-se el milhomes davant els seus col·legues, balla amb el cadàver d’una monja d’un convent assaltat. Desenes de fotografies d’una Barcelona que tornava a ser una tenebrosa Rosa de Foc amb les esglésies cremant i els capellans assassinats a l’entrada. I de cop, com un cop de puny al nas, m’apareix el record d’Ada Colau cridant: Visca Companys, visca Barcelona, la Rosa de Foc, visca Catalunya i visca la República.
Entre records de derrota i sang, amb la veu de Monedero de fons, amb l’al·lèrgia pels àcars i la pols, no deixava de pensar en el significat de tot plegat. Per què llançar-nos de nou als braços d’un bloc polític pària i marginat, incapaç de guanyar mai i sols capficat a resistir una temporada cridant “¡No pasaran!”. Evidentment, un bloc polític conservador amb el suport de VOX no en voldrà saber res de nosaltres però… per què no marxar ara? Per què no fer de debò la secessió abans que ho paguem car? Cal quedar-nos a veure com ens lliguem als perdedors de sempre? Cal lligar-nos a un front esquerrà liderat per un PSOE al qual li provoquem basques? Necessito un altre traguinyol. Glup! Necessito beure i procurar no fixar-me gaire en aquest viatge de nou al país de la derrota. Glup! Per sort ja tot és més borrós i l’olor de sang i derrota ja queda més lluny. La veu irritant de Monedero, també. Tot queda més lluny, més lluny i… em desperto!
Quin espant de somni. Quin desastre i quina por al cos. Afortunadament el pis tronat s’ha esfumat, ha desaparegut i torno a ser al mas de l’Empordà. Tot era un horrible malson. En fi, agafo el diari i llegeixo que Rufián ofereix al PSOE refer un “Frente Antifascista”. Merda. Em serviré una altra copa. Glup.
