[Enviada al diputat Manfred Weber el 21.01.2019]
Benvolgut Sr. Manfred Weber,
De tant en tant (darrerament més sovint) li envio els meus articles amb informacions sobre el conflicte Catalunya-Espanya, que recullo al meu blog.
En les informacions sobre la visita i el discurs del primer ministre Pedro Sánchez a Estrasburg, hi he llegit que vostè li va assegurar que el seu partit, en el problema amb Catalunya, estava al costat del govern espanyol, de la constitució espanyola i de la unitat d’Espanya. Encara que ho lamenti, comprenc molt bé que vostè, per tàctica política, no podia dir altra cosa. Abans de les properes eleccions europees, pot semblar certament poc encertat posar-se malament amb els seus aliats espanyols al Partit Popular Europeu (PPE). Confio, però, que no s’ho prengui malament, si li exposo un parell de punts per reflexionar-hi.
Naturalment, hom pot estar en contra de la independència de Catalunya, pels motius que siguin. Sovint, malauradament, per prejudicis molt arrelats (por de la insolidaritat, de tornar a estats minúsculs, i coses semblants) que no tenen en compte les peculiaritats d’aquest cas concret. El cert, però, és que els disbarats de la política per Catalunya dels darrers governs espanyols i l’estat escandalós dels alts tribunals espanyols han transformat el conflicte en un de defensa dels drets civils i polítics, fins i tot dels drets humans. Molts ciutadans de Catalunya que al principi no tenien cap simpatia per la independència han arribat ara al convenciment que no volen viure més dins d’un estat, els governs i la justícia del qual vulneren les pròpies lleis com els sembla i deneguen als seus ciutadans drets fonamentals.
Primer exemple: De la banda d’Espanya es diu sempre que la Constitució Espanyola (CE) no permet cap referèndum d’independència. Segons declarada opinió d’experts en dret internacional de l’ONU (Alfred de Zayas i altres), les normes dels pactes internacionals de drets civils i polítics, que Espanya, en el seu dia, va subscriure sense cap reserva, tenen prioritat sobre les de les constitucions nacionals. Això ho confirmen els articles 10.2 i 96 de la CE. I, així, diuen aquests experts, un referèndum d’independència sí que és permès i és legal. Però la part espanyola no en vol saber res.
Segon exemple: Les acusacions per rebel·lió i sedició contra diversos polítics catalans, dels quals uns són en presó preventiva des de fa més d’un any sense procés, i altres a l’exili perquè tenen més confiança en la justícia europea que en l’espanyola. Que aquesta confiança era justificada ho demostren les sentències de tribunals a Alemanya, Escòcia, Bèlgica i Suïssa, que han desemmascarat aquestes acusacions muntades artificialment com la bestiesa que són.
L’ex-cap de govern espanyol, Mariano Rajoy, ho va dir una vegada ben clar: “La unitat d’Espanya està per damunt de qualsevol altra llei”. I, per això, aquest ultranacionalisme espanyol se’n riu de l’observança de les pròpies lleis i de la pròpia constitució si són un obstacle per al seu exacerbat sentiment nacional, per una ideologia que encara somnia en les grandeses del vell imperi mundial, i que no es diferencia en res de les idees del dictador Franco: “Un país, un sol poble, una sola llengua”.
Benvolgut Sr. Weber, aquest desig d’independència no és cap rauxa de quatre eixelebrats. És el resultat de desil·lusions de molts anys sobre la negativa constant de fer les reformes que haguessin permès als catalans de quedar-se voluntàriament dins de l’estat espanyol. La gota que va fer vessar el got va ser l’esquarterament de l’estatut català d’autonomia per part del TC espanyol, el 2010. Des de llavors, el nombre d’independentistes, que fins llavors era molt petit, va créixer exponencialment fins a l’actual moviment de masses. I enlloc de fer com la Gran Bretanya i presentar una oferta seriosa per quedar-se dins de l’estat, la política espanyola només ha tingut per al pacífic moviment dels catalans càstigs, amenaces, intimidacions i violència. I així ha fet una solució raonable del conflicte cada vegada més impossible.
Ningú exigeix que algú a l’estranger s’entusiasmi per la independència catalana. Però, és tan fora de lloc esperar que hom s’engatgi per una solució raonable, pacífica i democràtica? I aquesta solució, tal com han anat els esdeveniments, no pot ser altra que un nou referèndum, garantit internacionalment, en què els ciutadans de Catalunya puguin triar entre la independència i una oferta concreta del govern i del Parlament espanyols, que pogui fer possible de quedar-se a Espanya. Un referèndum així (segons totes les enquestes de fa temps) el vol un 80 % de la població catalana. És això una presumptuosa enormitat?
Els plans de les grans societats civils catalanes per protestar contra els processos polítics, inclouen grans manifestacions a Madrid, Brussel·les, Estrasburg i Ginebra. Allà podrà constatar Europa com ha estat d’equivocada i de contraproduent la política espanyola per a Catalunya des de fa molt temps.
Estimat Sr. Weber, no podrien les institucions europees (ni que sigui darrere del teló) fer alguna cosa almenys contra aquestes continues vulneracions espanyoles de les pròpies lleis i dels valors fonamentals que són la base de la idea d’Europa?
Molt atentament,
Pere Grau
