Si us animeu a fer un curs d’escriptura ─ara s’han posat de moda, com les rebaixes tot l’any─, després de les presentacions i les lectures que us agraden i fer via com millor pugueu, us preguntaran: “I quina és la teva voluntat comunicativa? Què aportes tu a aquest tema, quina és la teva mirada particular, el teu relat?”
I ja us hauran trencat les oracions. Jo, pobra de mi, que he vingut aquí després de la suada d’haver d’estirar-me al llit per cordar amunt la cremallera del pantaló i resulta que el problema és, simplement, la meva voluntat comunicativa. Com dius tu allò que tothom sap. Perquè, segons sembla, tothom pot ser una Rojals; només hi cal una clara i particular voluntat comunicativa.
I és que a mi això de la voluntat i la mirada i el relat se’m fa molt pesat. Vaja, que no hi crec.
Insisteixo, però, i abaixo la mirada dins la pitrera i escruto. Està fosc, no hi veig res, si m’hi esforço hi veig pigues. Punt de vista n’havíem dit fins ara, oi? Un tema més aviat tècnic, oi?
Per si heu pensat d’anar a la moda, jo us explico ben bé què hi trobareu en un curs d’escriptura:
Primer dones. Dones de l’edat que es diu que s’han tornat invisibles al desig. Una companya deia que no és que a partir d’un dia qualsevol et tornis invisible als ulls dels altres, sinó que de sobte t’adones que, pel carrer, miren les teves filles: les repassen. Repassar – mirar – veure – ser invisible.
Segon dones. Dones que ara que els fills i la feina ja roden soles, es plantegen què en queda d’elles. Una altra companya, en un moment de sororitat ─volia entaforar en algun lloc el neologisme de l’any!─ d’aquests que abans es vivien al safareig mentre es rentava la roba i ara es viuen de cinc a sis, assegudes en rotllana en una sala neta i acollidora, deia que ella al gimnàs hi anava amb la mandra, amb les agulles d’estendre i la xocolata si calia, però que hi anava. Perquè si mirava de deixar-les a casa no arribaria mai enlloc. Doncs al curs d’escriptura hi anem igual, amb la cremallera a punt de petar i la motxilla plena d’endergues perquè si només hi volem anar amb la voluntat comunicativa no hi arribaríem mai.
Tercer dones joves. De les d’apoderar-se, les del gènere i l’heteropatricarcat, les del transitar i el poliamor. Que potser hi creuen en tot això tan singular.
I quart, també hi ha algun home.
Voluntat comunicativa és malestar a noranta-nou graus, a punt de bullir. Per a mi, ens morim de ganes de cridar enfora ─ara que ja s’han acabat les cassolades─, de deixar-ho anar tot, d’obrir les finestres de bat a bat per saber si fa sol o si és un dia de merda, que tant se val perquè sabem que anirem al gimnàs igualment o, si ens ha arribat la moda de les rebaixes, a l’escola d’escriptura. Amb quina voluntat, per aportar què? per quin com, amb quin adn especial? Per sentir-nos millor, simplement.
I per què ho deia tot això? Doncs perquè hi ha (una mica de) frau en aquesta proliferació de cursos de narrativa, de relat, de contes, d’autoficció; en les teràpies d’autoajuda, en la bondat de la intel·ligència emocional i les intel·ligències múltiples que semblen igualitàries sense ser-ho, en els eufemismes constants sobre els homes i les dones diversos, en la ludificació de l’aprenentatge, etc. I davant de tantes dones a punt de bullir, què és millor? Que cadascuna faci un receptari de cuina personalíssim o aconseguir una bona olla de pressió?
Per a mi és l’olla, sens dubte. L’eina, la tècnica, l’exercici, la feina, la suada. I això no (sempre) ho trobes a la classe d’escriptura. No som mirades excepcionals, som persones amb ganes d’aprendre, que busquem espais on fer-ho i no ens han d’ensabonar.
I d’entrada, som el 50% de la població i hauríem de liderar almenys el 50% dels espais públics, el de la cultura també.
Aviat 8 de març. A escriure, a treballar, a caminar, a jugar, a viure, a fer. A liderar.