El Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) és considerat amb justícia un dels diaris alemanys més bons i més seriosos. Això, però, no vol dir que la seva informació sigui infal·lible. Això no ho és cap diari del món. En la qüestió del conflicte hispanocatalà, el FAZ sempre tendeix (més o menys) cap a la versió espanyola dels esdeveniments. Així passa de manera palpable en un editorial del corresponsal del FAZ a Espanya, H. C. Rössler, del 26.02.19 (“Estancament a Espanya”). Precisant-ho: no atribueixo al Sr. Rössler cap intenció mesquina. Simplement és un dels molts periodistes alemanys que, també per motius relacionats amb la història alemanya, tenen una actitud de rebuig contra els moviments secessionistes i que reben les seves informacions principalment o exclusivament del seu entorn espanyol, en el qual es mouen. L’article citat em dóna l’ocasió de criticar i de rectificar algunes qüestions fonamentals des del punt de vista català. Ho faig encara que estic segur que molts lectors seguiran considerant el Sr. Rössler més creïble que no pas jo. Però si un o altre potser així reflexionen una mica, ja s’acompliria l’objecte d’aquest text. Mirem-nos, quines frases de l’article al FAZ vull rectificar.
“[Pedro Sánchez] va fracassar a causa de les exigències màximes de Barcelona, i del rebuig que li va venir de molts espanyols.” Quines exigències són qualificades com a “màximes”? Essencialment es tracta de dues. Primer: la llibertat dels presos polítics que, a causa d’acusacions inventades i sense sentit, són mantinguts en una “presó preventiva” (que en aquesta durada és il·legal) i el lliure retorn (pel mateix motiu) dels polítics exiliats. Segon: fer un referèndum en el qual els ciutadans catalans poguessin elegir entre la independència i una proposta concreta del govern espanyol per seguir dins d’Espanya. Tota vegada que les acusacions contra els presos polítics són tan inventades com increïbles, considero que aquestes exigències són “mínimes”. La segona exigència em porta també al segon punt de la meva crítica.
“Qui demana un dret d’autodeterminació per a les regions i la possibilitat d’un referèndum legal, ha de canviar la Constitució”. Fals. La Constitució només cal llegir-la del tot i no solament aquelles parts que siguin planeres per als manaires de torn. Com s’ha dit diverses vegades en aquestes planes, els Pactes Internacionals de Drets Cívics i Polítics de l’ONU, acceptats sense reserves i ratificats per Espanya, són part integral de la Constitució amb prioritat sobre qualsevol altra disposició o llei anterior. Així ho dictaminen els articles 10.2 i 96.1 de la Constitució Espanyola. Si els polítics espanyols o el TC espanyol són d’un altre parer, hauria estat el seu deure d’aclarir-ho amb l’ONU abans d’empresonar arbitràriament pacífics polítics, les accions dels quals estaven garantides per els esmentats articles de la Constitució.
Si realment s’hagués de canviar la Constitució, això seria impossible, perquè al Parlament espanyol, on el dogma sacrosant de la unitat d’Espanya domina per damunt de tot, mai s’aconseguiria una majoria. Exigències màximes? No. Només inalienables.
Abans a l’article es diu també: “A totes dues bandes falta la predisposició per a un canvi a través d’una lenta aproximació i un lent creixement de la confiança”. La frase ignora les demandes de reformes per part dels catalans, al llarg de molts anys, que sempre van ser rebutjades grollerament. Ignora també la demolició de l’Estatut d’Autonomia (un document que ja havia estat aprovat en referèndum pels catalans, ratificat pel Parlament espanyol, i firmat pel rei). Tant per aquest com per altres excessos de l’ultranacionalisme espanyol la confiança dels catalans en els polítics espanyols va ser completament destruïda. I aquests no han fet res de res (tampoc Sánchez) per tornar a guanyar aquesta confiança.
Sobre l’actual procés contra els presos polítics, assenyala el Sr. Rössler que “al final les sentències han de resistir el seu examen per part del TC i de la justícia europea”. Pretén això ser un consol? El TC ja ha mostrat de sobres que degut a la manera de pensar dels seus membres, elegits per la política, aprovaran sempre fins i tot les sentències més insensates si van contra els que “volen trencar Espanya”, diguin el que diguin el dret internacional i el codi penal espanyol. I els molins del Tribunal Europeu de Drets humans, van tant a poc a poc que els condemnats haurien d’esperar cinc o sis anys entre reixes, abans que s’arribés a una sentència. Realment unes perspectives de color de rosa…
“A Barcelona s’intenta donar la impressió que seguís manant el dictador Franco. […] Per sort aquests temps foscos ja fa temps que han passat.” Per a molts aspectes de la vida de cada dia, això és cert. Però l’esperit del temps de Franco no ha parat mai d’existir ni de condicionar la política espanyola si es tracta (altra vegada) de la “santa unitat d’Espanya”. Llavors l’arbitrarietat i la prevaricació tenen les portes obertes com en aquells temps.
L’autor usa també per al panorama polític d’Espanya els adjectius que molts periodistes estrangers fan servir sense pensar. Vox és “un partit populista de dretes”. És molt més que això: un partit neofeixista, xenòfob, homòfob, contra els “excessius” drets de la dona, etc. I Ciudadanos pot ser considerat potser com a liberal pel que fa a l’economia. Però grans parts del partit són tan d’extrema dreta com Vox i, millor avui que demà, voldrien (aquest va ser el motiu de la seva fundació) exterminar la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura i dissoldre-ho tot dins d’una Espanya uniformitzada.
En un punt el Sr. Rössler té raó: que la situació és molt enrevessada i l’estancament cada vegada més dur, en lloc de “muntar una coalició de seny responsable”. Però si a Espanya el seny responsable hagués tingut res a dir, l’Estatut d’Autonomia no hauria estat convertit el 2010 en un esquelet sense contingut i mai no hauria calgut arribar a la situació actual.
