La tele parla francès, l’aire condicionat parla el que parlaven Adam i Eva allà a l’Edèn i tu parles tots els idiomes que saps junts, fets una pilota, saltant de gramàtica en gramàtica i de complement en complement. Directes, indirectes, predicatius i règims verbals s’amunteguen entre els ulls i la llengua i sota el melic, i es transformen en nervis que volen sortir i ser pàgines i pàgines i pàgines i capítols desordenats que un dia tindran estructura. Tot el que saps en un caos pitjor que el d’abans del Big Bang potser precisament perquè saps massa, perquè duus massa univers dins, que estàs segura que amb menys terabytes per endreçar seria tot més fàcil. La bola d’energia puja amunt i avall, del coll als peus, esperant impacient poder explotar i crear-ho tot, ser-ho tot, ser llum, ser màgia, ser Vida. Un munt d’arxius en un munt d’extensions diferents que ni saps ni acabaràs de saber mai, però que hi són. Falta ordenar-los en carpetes, però hi són i hi seran, perquè aquí, al centre, al tu més tu, al que és l’essència, no hi arriben els virus.
