Durant els primers mesos del 2017, a mesura que el conflicte amb l’Estat espanyol s’anava accentuant cada vegada més, vam sentir a parlar moltes vegades del xoc de trens. El famós xoc, que tot just estava a punt d’arribar, era aquell moment en què els desacords ideològics passarien de la dialèctica a la pugna política real. Tot i així, a l’hora de la veritat, aquest xoc s’ha materialitzat des de disputes diferents. Per una banda, la disputa institucional, on la pregunta clau ha estat, i és, si les decisions del Tribunal Constitucional espanyol tenen més legitimitat que les del Parlament de Catalunya. Per altra banda, la disputa legal, escenificada i televisada al llarg de mesos de judici. I tot plegat, emmarcat en una disputa menys coneguda: la disputa lèxica.
Des de fa anys, som testimonis d’una lluita entre diverses veus públiques per prendre el control de la terminologia vinculada al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Així, segons les fonts estatals, els presos polítics són políticos independentistas presos; el referèndum d’autodeterminació és un referéndum ilegal; els CDR són comandos (comandos!) separatistas, i els exiliats són fugados de la justicia. Davant d’aquest fet, l’Estat, com sempre, utilitza les seves eines de poder per decantar la balança cap on li interessa. Per exemple, cada vegada que hi ha eleccions, la Junta Electoral prohibeix als mitjans de comunicació públics parlar de presos polítics o d’exiliats.
No hi ha dubte que un dels objectius d’aquesta tria lèxica és promoure l’ús de paraules que tinguin connotacions molt determinades, la majoria vinculades a la violència o a la delinqüència. Per posar un exemple, el terme fugados de la justicia evoca la imatge d’algú fugint sigil·losament d’una presó amb un vestit de ratlles i una bola de ferro encadenada al peu. Ara bé, la cosa no s’acaba aquí. No es tracta únicament de connotar l’argot per definir l’opinió pública, sinó que hi ha també un altre objectiu fonamental: etiquetar els fets històrics per encarrilar els esdeveniments futurs. Es tracta de controlar el lèxic, perquè el lèxic condiciona el relat, el relat defineix la història i la història determina el futur.
Pensem-hi una mica, recordem la nostra història recent. Mentre a nivell europeu es parla del malson feixista del segle XX en termes com invasió o ocupació nazi (perpetrada per persones que, en alguns països d’Europa, van acabar sent jutjades), aquí es van referir a la Guerra Civil com a la batussa de las dos Españas. És a dir, plantejada en aquests termes, la guerra no va ser un conflicte armat provocat per uns militars feixistes que no volien acceptar els resultats d’unes eleccions democràtiques, sinó que, en el discurs públic, resultava ser una simple baralla entre dos bàndols de legitimitat equivalent.
Quaranta anys després de la guerra, quan el règim franquista ja havia tingut tot el temps del món per escampar la seva terminologia de conveniència, la Transició no es va aprofitar per passar comptes amb ningú. Al cap i a la fi, qui voleu jutjar? Si el cop d’estat militar va ser un alzamiento, l’exèrcit feixista era el ejército Nacional, el dictador genocida va ser un caudillo i tot plegat era una pugna entre las dos Españas, amb qui s’han de passar comptes de res? D’aquesta manera, la Transició no va portar cap judici, sinó una reconciliación en forma de Constitució espanyola, que acaba preservant bona part de les institucions del règim, que permet que les cireres continuïn sent remenades pels mateixos i que, en definitiva, ens manté encara ara en aquesta mena de postfranquisme perpetu. Insisteixo: el lèxic condiciona el relat, el relat defineix la història i la història determina el futur.
En aquestes circumstàncies, no és d’estranyar que el conflicte territorial present contingui una lluita aferrissada per controlar l’argot. Les paraules que utilitzem avui descriuran els fets històrics que vivim i, per tant, marcaran el curs dels esdeveniments que encara han d’arribar. És per aquest motiu que, davant del xoc de trens de les paraules, cal que perseverem en el seu ús adequat i que no cedim ni una engruna de rigor terminològic. Diguin el que diguin la Junta Electoral i la resta d’eines de control del discurs de l’Estat, són exiliats, són presos polítics i vam fer un referèndum d’autodeterminació. En qüestions de lèxic, ni un pas enrere.
