Ha arribat l’hora. Dempeus, en silenci, contemplem com dipositen el teu cos dins del sepulcre, on per fi et fondràs amb els teus pares. Resem un Parenostre i rellegeixo les dues últimes estrofes del teu poema Res, transcrit al recordatori de comiat:
Què poca cosa som! Tanta follia
per tot el que deixarem,
en un no res i qualsevol dia,
en res, en pols ens quedarem.
No som res! direm en darrera hora,
quan tot el nostre món ja ha finit,
però ara, mentre aquesta vida plora,
retrobem la grandesa de l’esperit!
El misteri de la vida i el misteri de la mort. Hem agraït de tot cor la companyia dels familiars i amics que ens han acompanyat en aquests moments dolorosos. Molts però no han pogut venir a donar-te aquest últim adéu, per les actuals limitacions de mobilitat. Per diferents vies ens han transmès el seu condol. Hem llegit alguns dels seus missatges. També pensant en ells, t’escric aquesta darrera carta i així, d’alguna manera, podran compartir el teu comiat. T’ho mereixes, tu que, discreta i humil, no volies mai cap protagonisme.
Hem agraït que mossèn Fulgence ens hagi acollit a la parròquia que et va veure néixer i créixer. És entre aquestes pedres, quasi mil·lenàries, bastides sobre una antiga església romànica consagrada l’any 939, on et varen batejar, on vas acomiadar els teus pares i tants altres éssers estimats. On has viscut moments de joia i moments de desconsol. La teva infantesa i joventut, a casa dels teus pares, al carrer de les Joies, al bell mig del poble. Ja de més gran, a La Solana, aixecada als peus del turó de la Mare de Déu, des d’on contemplaves cada dia la magnífica plana del Moianès, amb el sol alçant-se per sobre del Montseny i amagant-se darrera Sant Llorenç i Montserrat. Aquesta mateixa imatge presidia, amb una gran foto feta des de casa, el saló del pis de Vilassar on s’han tancat els teus ulls. Deixem ara el teu cos sota l’esguard de Moià, el poble on vas néixer, on vas compartir tanta vida, la vila que tant vas estimar.
Hem agraït també a mossèn Ruaix les seves amables paraules al final de la missa, recordant els teus més de cinquanta anys de col·laboració constant a La Tosca, amb articles diversos però molts d’ells sobre Moià. També al pare Marià, present en la teva cerimònia de comiat, com en la del pare. D’alguna manera, l’esperit escolapi ha empeltat també, per voluntat vostra, la nostra formació. Els teus nets, Elisabet, Júlia i Àlex, i l’Alba i jo, hem llegit cinc pregàries, adreçades a tu, al pare, als avis i avies que es troben sols, als que han perdut vida, salut o feina, per la pandèmia, als emigrants, a qui la guerra o la misèria ha obligat a deixar el seu país i als que per causa injusta pateixen presó o exili. La Imma ha escollit la música que sonava mentre has entrat a l’església, la que hem escoltat a l’hora de la comunió i la de comiat. Música delicada, de gran bellesa però sense pretensions, com a tu t’hauria agradat: Purcell, Monteverdi i Reynaldo Hahn. Deixo un link al final, per qui la vulgui escoltar en record teu. L’Elisabet i els seus amics han tocat i cantat també l’Al·leluia de Leonard Cohen en una reeixida versió catalana i ella ha fet sonar una cançó, amb lletra i música seva i dedicada precisament a tu.
Hem demanat a mossèn Carles Riera, a qui coneixes des de petit i per qui senties especial consideració, que presidís l’eucaristia i fes l’homilia davant el teu cos present. Ha parlat de la fe, l’esperança i la caritat, entesa com a amor. Per aquest mateix ordre ha anat desgranant, amb la pedagogia de científic i bon professor que és, la importància d’aquestes virtuts teologals. M’ha agradat que destaqués que la fe també vol dir fer-se preguntes. I és que davant de la mort, davant del patiment, davant de la injustícia, qui no se les fa?.
Tu, especialment aquests últims anys, també te’n feies de preguntes. I el patiment per una malaltia que avançava, que t’ha deixat en pell i ossos, en cadira de rodes, t’impedia acceptar la situació. L’homilia del Carles Riera m’ha fet pensar. Jo també me les he fet, de forma recurrent, les preguntes. I per un moment el teu record brillant, el teu testimoni, m’ha il·luminat. He invertit l’ordre: amor, esperança, fe, i he trobat sentit a tot plegat. Perquè una fe sense amor és com un arbre sense fulles, i una fe sense esperança és una broma de mal gust. És l’amor el que esdevé essencial en el principi i el final de la vida. I mentre fem camí. I tu erets bondat i amor en estat pur. Ho saben els que et coneixien i en poden donar fe. Si hagués de resumir en tres paraules la teva vida diria que vas néixer per estimar. No tenies un no per ningú. De feble d’aparença però amb la fortalesa, saviesa i lliçons de vida dels nascuts abans de la guerra (tu el 14 d’abril del 1931). Sabies escoltar i, malgrat el dolor que t’ha perseguit aquests últims temps, no es queixaves per no molestar. Valenta i poruga, com diu la cançó composada per l’Elisabet que ha sonat avui mateix, humil i intel·ligent. També les poesies que han llegit l’Alba, l’Elisabet i la Júlia, resumeixen aquesta vida, dedicada senzillament a estimar.
Volies viure i volies morir. Quina paradoxa! Però ara, davant del teu cos per última vegada, ho he entès. Volies viure perquè estimaves. Per aquest amor cap als teus fills lluitaves cada dia, traient forces del no res per aixecar-te i fer uns passos amb el caminador, per tocar el piano o escriure a l’ordinador, amb unes mans tenallades per l’artrosi, belles poesies, un cant a la vida, a la natura, amb un punt sempre de nostàlgia i també d’agraïment. Mentre els teus ulls t’ho van permetre vas continuar devorant llibres, era una forma d’evadir-se també de la crua realitat. Per aquest amor que desprenies has tingut al teu costat fins al final uns autèntics àngels de la guarda, l’Alba, la teva filla que no s’ha separat de tu en cap moment, i la Pamela i la Fabiola, a qui sempre tu i jo estarem agraïts.
Volies viure i volies morir. Volies morir perquè l’amor que destil·lava la teva ànima era massa gran per romandre en aquest cos limitat i esmorteït. Perquè aquest amor desitjava retrobar-se i fondre’s amb el pare, a qui deies trobar a faltar, amb els teus pares i germà traspassats feia massa anys però que enyoraves, en record permanent. Ganes de viure i ganes de morir. Mort i vida. Ara les teves despulles, seran pols que es barrejarà amb la dels teus éssers estimats. Però el teu amor, amor esperançat, esperança en l’amor, no morirà mai.
I finalment, el do de la fe. És sobre aquest amor i aquesta esperança que basties la teva fe. Estima i fes el que vulguis, deia el teu patró, Sant Agustí. Mai t’havia agradat el nom que et van posar, Agustina, en honor del teu avi, però ha estat precisament el testimoni d’aquest amor el teu passaport per la fe. La fe, com un far a l’horitzó, del que només veus amb intermitència la llum. Sempre hi és, senyala el camí. Però en els moments de foscor, quan les preguntes ens sobrepassen, són aquest amor i aquesta esperança les que ens il·luminen el camí.
Com m’escriu un dels bons amics que no ens va poder acompanyar: “som fills del somni etern dels nostres pares, i en el llegat del seu amor retrobarem la grandesa del seu esperit”.
Mare, restes aquí, entre aquests xiprers, testimonis silenciosos del pas del temps, guardians del teu cos però apuntant cap al cel on ja has arribat. Des d’allà, en companyia dels teus, segur que vetllaràs per nosaltres arreu. Avui tot és una mica més erm, més aspre però el teu record ho amoroseix tot.
Acabo amb dues estrofes del poema que vas dedicar al Crist d’Asorey, la talla de fusta de gran expressivitat que es troba a la capella del Santíssim de l’església on t’acabem d’acomiadar. Diu així:
T’he mirat i m’has comprès,
el rostre afligit, la mirada que convida
a sentir dins l’ànima tot el pes
d’aquesta imatge sense vida
La teva figura em produeix tanta tendresa,
que un sol mot trencaria tot l’encís,
tu fas adonar-me de la meva petitesa,
et prego que em guardis, vora teu, un lloc al paradís.
Moià, 15 de juny de 2020.
