A risc de tornar-me, per alguns lectors, tant pesat com un moscot, repeteixo la frase que ja gairebé sona com un mantra constant: malgrat l’atenció que es mereixen les grans crisis, sigui Belarus o Hongkong, Erdogan o Bolsonaro, Trump o Putin, siusplau no perdin Catalunya de vista. I no passin per alt la molta brutícia que que hi ha sota l’estora de la deficient democràcia espanyola.
És cert. La pandèmia dificulta la palanca més potent de l’independentisme català: les manifestacions massives als carrers a tot arreu de Catalunya. Però creure’s que ara els catalans ja s’han resignat és pura il·lusió, que no té res a veure amb la realitat. I aquesta tardor es demostrarà que els catalans troben nous camins per fer sentir el seu crit de desig d’independència. I com sempre, la política espanyola contribueix contínuament a què aquest desig no decreixi. Pel que fa a Catalunya els manaires espanyols vulneren una i altra vegada no sols les pròpies lleis sinó fins i tot les regles fonamentals de la democràcia. I aquí vull citar un dels darrers exemples.
A un país democràtic, d’allò que un Parlament debat i decideix només en són responsables els diputats elegits pel poble. I això, naturalment és vàlid pel Parlament català. Els empleats, per definició del seu lloc, que fan funcionar el Parlament, estan obligats a obeir les ordres de la mesa de la casa, si no ho fan són punibles i no són ells qui han de decidir si els acords del Parlament són encertats o no. Però com que aquests acords per tenir validesa han de ser publicats al butlletí oficial de la casa, el Tribunal Constitucional espanyol n’ha prohibit la publicació en el cas que (segons la seva opinió arbitrària) vulnerin la constitució espanyola. Així ha passat amb la resolució del Parlament rebutjant la monarquia espanyola i declarant que Catalunya és un ens republicà. Que una cosa així no els hi agradi als manaires espanyols és comprensible, però en tot cas a qui haurien de demanar responsabilitats és als diputats catalans. Enlloc d’això han augmentat la pressió que fan des de fa temps sobre els funcionaris catalans, especialment en el cas del secretari general del Parlament, a qui incombeix la publicació de les lleis i de les resolucions.
El Consell de Personal del Parlament ha publicat una nota en la que es rebutja “qualsevol pressió que es pugui fer sobre els funcionaris del Parlament de Catalunya” que es tradueix en “amenaces reiterades de processaments penals”.
Aquesta manera de voler controlar, per la porta de servei, la independència dels representants elegits pel poble, amb una censura prèvia feta per atemorits funcionaris, és un dels molts camins que fan servir els manaires espanyols per conservar el control directe de les institucions catalans que van agafar (també arbitràriament) aplicant l’article 155 de la constitució espanyola, i que no volen tornar a perdre. Però d’això no n’informen als que es miren amb lupa cada detall sobre Hongria i Polònia. I així la brutícia sota l’estora espanyola és cada vegada més gruixuda.
També, un dels molts motius que fan que molts catalans vulguin sortir d’Espanya millor avui que demà és la desastrosa incompetència de moltes autoritats espanyoles, de la que en pateix tot Espanya. Un exemple d’això és la incapacitat monumental de l’administració en el cas de les ajudes pels ciutadans als que la pandèmia ha deixat en situació de desempar, que van ser proclamades pomposament pel govern espanyol, i que no ha estat capaç ni d’organitzar ni de realitzar. Tot el desastre el poden llegir aquí: (segueix l’enllaç a un article de Ralf Streck, que detalla nombrosos casos un més escandalós que l’altre).
Si a Alemanya passés una cosa així, els clams podrien motivar fins i tot una crisi de govern. Però Spain is different.
Traducció de l’article publicat al blog de l’autor en alemany. Aquí pots consultar l’original.
