Per Marcel·lí Martorell
Mai he tingut sentiments especialment monàrquics com tampoc republicans. Penso més en la utilitat que en el sentimentalisme que habitualment no du enlloc. Amb això soc molt britànic, malgrat que el discurs del 3 d’octubre va escombrar bona part de la acceptació o legitimitat de Felip VI a Catalunya. Després d’aquesta data, pràcticament ja no tinc cap argument al seu favor.
L’actual constitució espanyola va néixer com una renúncia de les tres espanyes, tradicionalment enfrontades. Posem-nos en el context de 1978. Espanya és un país que des del segle XIX ha viscut quatre guerres civils, la més incivil de les quals, la darrera de 1936-39 seguida d’una llarga repressió, camps de concentració i de treballs forçats, exili i dictadura. Contradictòriament de iure i de facto, l’actual Estat és el continuador del vencedors i mai ha expirat aquests fets.
Espanya no va fer un procés de transició tabula rasa com sí ho varen fer els nostres veïns portuguesos amb la Revolució dels Clavells de 1974, però aquests, malgrat viure en un règim feixista i patir guerres colonials, no van suportar els estralls de l’enfrontament entre germans com sí espanyols i catalans. I aquest aspecte és nuclear per entendre la Transició espanyola.
Moltes de les elits de 1978 visqueren directament les conseqüències d’aquest enfrontament i sí feren creu i ratlla, no pas en un procés plenament constituent, que més aviat va ser continuista, sinó en l’atàvic enfrontament entre blaus i vermells o unitaristes i regionalistes, per simplificar-ho. Caldria afegir el moment de Guerra Freda i d’evolució de l’eurocomunisme que també va fer una gran contribució a la Transició fins acceptar un Rei imposat per Franco i una dinastia que en plena II Guerra Mundial no es va refugiar pas en el cantó dels aliats.
Amb totes les mancances, ara al 2020 tampoc podem fer una esmena a la totalitat al pacte del 1978 que, altrament, tampoc pot ser un trágala a noves reformes, reptes o propostes d’acord amb els temps que vivim. Tampoc en la resolució política del procés català.
En el Títol II, article 57 de la Constitució es diu que “La Corona d’España és hereditaria en els successors de S.M. Don Juan Carles I de Bórbó, legítim hereu de la dinastia històrica”, el que hom podria qualificar de Segona Restauració Borbònica o d’altres, com una plena instauració monàrquica. Quelcom inèdit a l’Europa de finals de segle XX. I lliga indestriablement la institució de la Corona a la família dels Borbons, concretament en la figura de Juan Carles I.
Els escàndols de la monarquia dels Borbons a estat una constant històrica. El comportament del Rei en els seus afers privats; sentimentals i financers, s’ha fet palès primer amb l’abdicació i ara amb la seva fugida a l’estranger i ha ocasionat la crisi més gran de la monarquia espanyola obrint un debat al voltant de la forma de govern del cap de l’Estat.
Malgrat les portades blanquejadores dels mitjans de Madrid, només cal analitzar els mitjans perifèrics o internacional per veure la dimensió real i majúscula de la reial crisis.
La monarquia espanyola és el frontispici dels sistema institucional d’Espanya. Així s’entén com els partits de l’Estat; PSOE, PP i Ciudadanos, com en la Primera Restauració ho van fer els partits liberal i conserador, argumenten que la “possible” corrupció d’una persona no posa en qüestió la institució, en aquest cas el paper de la Corona.
El mateix diputat Miquel Iceta ho deia en seu parlamentària i ens mitjans. Que si fos per corrupteles fins i tot la mateixa Generalitat es veuria qüestionada. Però el Sr. Iceta, que normalment és bon orador, s’equivoca de ple. I, intel·ligent com és, ho sap.
Mentre els presidents de la Generalitat els diputats el poden votar, substituir i els tribunals jutjar, la figura del Joan Carles I o ara la del seu fill Felip VI (suposat beneficiari de fundacions), són inviolables . Ni se’ls vota, en el millor dels casos abdiquen en favor del seu hereu i no se’ls pot jutjar. I d’aquí plora la criatura, la institució és inseparable de les persones. Perquè només aquestes persones poden ocupar-la.
En el món les monarquies van disminuint en nombre. Pronostico que a finals de segle potser només quedaran la d’Anglaterra i la del Vaticà, minúscul estat on, per cert, és electiva.
I, el suport de la institució a Espanya només fa que minvar i amb ell, la seva legitimitat. Recordem que en els sistemes polítics democràtics, més tard que d’hora, cal una correlació entre legitimitat i legalitat.
Els partits de l’Estat saben que han de reformar l’article 57 de la Constitució per posar en termes d’igualtat home/dona la successió de la Corona d’acord i com ja ho han fet part de monarquies europees. Amb l’alta dificultat que suposa la reforma d’aquest títol de la constitució que es fa gairebé irreformable.
En el seu moment, seran capaços d’obrir el meló amb totes les conseqüències? Suposarà obrir la caixa de Pandora? Serà la ocasió com ho van fer els australians l’any 1999 d’obrir el camí d’una III República? Serà Felip VI la darrera víctima del Tsunami català?
Al segle XXI es fa més difícil la defensa de la monarquia. I tant mateix qui la erosionat han estat els mateixos membres de la família. Vet aquí el problema. I vet aquí la impostura de defensar una institució íntimament i indestriablement lligada a una família que a falta d’un nou i anacrònic Prim amb el seu Amadeu de Saboia, només té com alternativa, bé una III República, bé, passar el relleu a la infanta Elionor.
Els partits de l’estat només es mouran quan la il·legitimitat els passi per sobre i la monarquia els deixi de ser útil.
