Voldria aportar unes consideracions sobre l’anomenat dret de gràcia, ara que se’n parla tant d’indults i amnistia amb motiu dels presos del procés. El dret de gràcia prové de l’antic règim preliberal, per la qual cosa ens cal fer un esforç per a ubicar-lo en el marc de l’Estat constitucional actual i analitzar-lo en coherència amb els principis de la monarquia parlamentària, de l’Estat de dret, i sobretot d’acord amb el principi democràtic. Aquesta problemàtica afecta tots els Estats democràtics del nostre entorn cultural, atesa la preeminència de l’executiu que suposa i els abusos que el seu ús ha donat.
En el cas espanyol, la principal menció constitucional al dret de gràcia és la relativa a l’indult i es troba recollida en l’art. 62.i) de la Constitució Espanyola de 1978 (CE), situat en el Títol II dedicat a la Corona. Es configura com una atribució formal del Rei, d’acord amb el procediment establert legalment, amb la contrasignatura del ministre de Justícia, d’acord amb l’article 64 CE. Es prohibeixen els indults generals i per tant només s’admeten els particulars. Per la seva banda l’art. 102.3 CE estableix que la prerrogativa reial de gràcia no serà aplicable als casos de responsabilitat criminal dels membres del govern. I l’art. 87.3 CE exclou de la iniciativa legislativa popular el dret de gràcia. El Rei signa allò que li presenta el govern, en qui recau -com veurem- la darrera fase del procediment. La Constitució parla de “dret de gràcia” (art. 62.i CE) o “prerrogativa de gràcia” (art. 87.3 i art. 102.3 CE), mentre que els estudiosos parlen també de clemència.
Les motivacions de l’indult han de ser referides sempre a un cas concret. Pel que fa a les conseqüències, l’indult particular remet la pena o part d’ella segons que sigui total o parcial, però no elimina totes les altres conseqüències, com ara les penes accessòries, responsabilitats civils, antecedents penals… L’indult particular, a diferència de l’amnistia, no hauria de respondre a criteris polítics, per la qual cosa no pot qualificar-se com un acte de direcció política, com sí que seria la segona. Ara bé, hi ha una discrecionalitat en la concessió que cal tenir en compte.
L’indult general es troba prohibit per l’art. 62, i) CE. La motivació -segons els exemples que tenim d’experiències preconstitucionals- solia ser un esdeveniment rellevant, com ara la proclamació de Joan Carles de Borbó com a Rei d’Espanya. La pèrdua del caràcter excepcional, la manca d’individualització, la inseguretat jurídica que podia provocar i la invasió manifesta de funcions reservades al Poder Judicial van fer que els grups parlamentaris rebutgessin tal tipus d’indults en el procés constituent.
Per la seva banda, l’amnistia no és esmentada a la Constitució ni en l’actual Codi Penal. Es diferencia de les figures anteriors en què s’extingeix la pena i qualsevol dels seus efectes, a causa de que tal pena ha estat imposada en aplicació d’un delicte que la legislació ja no considera com a tal. Segons el Tribunal Constitucional, l’amnistia no forma part del dret de gràcia que estableix l’art. 62, i) CE, tot i que ha considerat que podria estar emparada pels efectes retroactius de les disposicions sancionadores favorables dels drets fonamentals (art. 9.3 CE). L’amnistia es porta a terme mitjançant una llei aprovada per les Corts Generals.
L’indult es plasma, segons que hem vist, en un reial decret acordat en Consell de Ministres i signat pel Rei, amb la ratificació del Ministre de Justícia. Es troba regulat en la vella Llei provisional de 18 de juny de 1870. S’ha de demanar per part del penat, els seus parents o qualsevol persona en nom seu. També es pot promoure per part del Tribunal sentenciador, el Tribunal Suprem, el Ministeri Fiscal, el Jutge de Vigilància Penitenciaria o el propi govern central. El condemnat ho ha de ser per sentencia ferma. El procediment haurà de ser resolt en el termini màxim d’un any. Si, transcorregut aquest temps no es rep cap notificació, es considerarà desestimada la sol·licitud.
El web El Indultómetro es molt interessant, als efectes del tema que aquí ens ocupa. S’estudien els indults concedits a Espanya des de 1996. Un total de 10.582. Curiosament, a partir de l’escàndol acabat de comentar dels indults de l’any 2000, hi ha una davallada considerable. Els darrers anys se n’han concedit pocs: 27 indults el 2016, 26 el 2017, 17 el 2018, que contrasten amb els 1.744 el 2000, 245 el 2001, 253 el 2002, 517 el 2006, 543 el 2007, 534 el 2012… En aquesta web hi ha un cercador d’indults per anys, a partir de la gràfica que reproduïm. I se’ns informa de forma exhaustiva d’aspectes com aquests: 227 indults a condemnats per corrupció des de 1996; Aznar va concedir 139, Zapatero, 62, Rajoy 16. Els 17 indults concedits el 2018, 9 son amb el Govern del PP i 8 del PSOE; 1 de cada quatre corresponen a casos de corrupció, per la qual cosa es pot afirmar que en termes de concessió d’indults no hi ha tanta diferència entre PSOE i PP.
Arribats a aquest punt, m’agradaria posar de manifest quin pot ser el sentit del dret de gràcia en l’actual Estat de Dret. Sens dubte, hem de destacar que se’ns apareix com una clàusula de tancament del funcionament dels poders públics, pel que fa al respecte de la justícia material, quan falla l’administració de justícia “ordinària”. En el cas dels indults particulars és un notable instrument governamental per corregir determinades situacions fins i tot aberrants, per aplicació estricta de la llei. En efecte, es donen per exemple casos de condemnes després de molts anys a persones plenament rehabilitades en la vida social, que la lentitud de l’administració de justícia els provoca un càstig desproporcionat i injust, la qual cosa es pot corregir per mitjà de l’indult. Però com passa sempre en la vida, l’amiguisme pot desvirtuar la idea anterior. En el cas de l’amnistia, el matís és que en desaparèixer el delicte pot contribuir a aquella justícia material, tot i que té uns contorns polítics molt més evidents.
D’altra banda, el debat inacabat sobre la Memòria Històrica a l’Estat espanyol ens posa sobre la taula la dificultat de gestionar el perdó, perquè aquest és una virtut individual, humana, que amb més dificultats es pot gestionar en els espais públics per a la convivència. Recordem el cas de conflictes polítics com el que ara mateix vivim a Catalunya, amb els presos polítics o el cas de Companys i la resta de membres del seu govern empresonat i jutjat per rebel·lió després dels Fets d’Octubre de 1934, amnistiats pel nou govern. Una dificultat que, al meu parer, cal superar amb un profund sentit de la justícia material o d’equitat, si li volem dir així.
