No és cap novetat que les cultures no hegemòniques hem rebut fort amb l’eclosió de la globalització tecnològica que el segle XXI ha dut sota el braç. Dissortadament, hem hagut d’ajuntar els dits i esperar cop de regle en infinitat d’àrees, i a més, havent-hi de posar un somriure en nom d’una estranya diversitat que només premia els gegants. I, com també és ben sabut, una de les àrees amb els dits més junts és l’audiovisual, on l’aparició de molts actors, alguns d’ells monstruosament forts, han anat atomitzant les quotes de mercat, fet que ha empetitit el tros de pastís dels continguts en català.
El gran repte de les cultures mitjanes, i especialment d’aquelles que no tenim estat, és sobreviure, o bé mitjançant gols legislatius o bé per sexis, a aquesta globalització. Però no ens enganyem: no hi ha recepta màgica sinó molts forats per on escolar-se i guanyar partides petites fins que a la foto general s’hi vegin prou píxels nostres com per destacar-hi. Generacionalment, a danesos, catalans, bascos i finesos ens toca d’encetar una etapa per cercar aquests forats i pensar la millor pasta per omplir-los. I, en el cas de l’audiovisual, un forat que les grans plataformes d’streaming mai podran cobrir tan bé com nosaltres és el factor de proximitat: poder ser presents físicament a la cantonada de sota casa.
Allà on Netflix no hi té res a pelar és contra un màrqueting offline repartit pel territori. És paradoxal, però en l’era de la dictadura dels continguts digitals, seria útil fer un petit pas enrere i dur a terme una tasca de connexió presencial amb el territori. Tinc al cap molt especialment el públic infantil, transicionant també cap a les plataformes americanes, més per inèrcia que per devoció. Centrats en aquesta franja del mercat, penso en el gran impacte que pot tenir un espectacle o senzillament un ninot gegant d’un determinat personatge a la pista d’un col·legi, o a la plaça del poble o del barri. Verborrea per acabar parlant de ninots suaus? Sí, exactament. El carril central vol ninots suaus.
Integrar una gran estratègia offline dins de les ofertes que la llengua catalana prepara per als seus infants (amb l’estimat Súper3 com a Barça) seria un gol per tot l’escaire als que ja donen l’hegemonia del Tomàtic per irrecuperable. El triomf aclaparador de Dàmaris Gelabert o d’El Pot Petit només és una mostra del llarg camí per recórrer que la presencialitat pot tenir per davant. Aquests dos creadors musicals han llaurat el seu èxit concert a concert, vídeo a vídeo, i sense poder ser a més d’un lloc a la vegada. On vull arribar? La capacitat de ser a molts llocs alhora que podria tenir una estratègia offline amb l’objectiu de popularitzar personatges que després acabarien protagonitzant dibuixos animats, és encara més potent que els casos d’èxit esmentats.
Penso, per tant, que per tal que el pare no polititzat (catalanoparlant o no) tingui incentius per anar a buscar els dibuixos en català, és molt important connectar estratègicament l’oci presencial -escolar i familiar- amb l’audiovisual, i no només un cop l’any. El nostre avantatge competitiu en infinitats d’àrees és estar repartits per tot el mapa; tenim diputacions, ajuntaments, pistes, places i mans: ja els agradaria a Netflix o a ClanTV! Com en seria, d’útil, tenir un bon reguitzell de companyies de teatre actuant amb ninots corporatius de dibuixos en català repartits per tot el territori, fent espectacles a escoles, teatres i places, oferint oci offline connectat amb un món online irresistible per proper, gratuït, ben fet i de fàcil accés.
I és que, al cap i a la fi, la millor militància sempre ha estat allunyar el català de la militància.
