Abans de les passades eleccions diversos analistes mostraven la seva curiositat per la previsible entrada de Vox a la cambra del Parc de la Ciutadella. S’especulava sobre com havia d’impactar la irrupció de la seva fatxenderia i bel·licositat, tal com ja havia passat en altres institucions d’arreu de l’Estat on s’havien convertit en la novetat. En aquest sentit cal dir que, personalment, no m’esperava gaires diferències respecte a comportaments que havíem vist al Parlament prèviament. L’agressivitat dialèctica i el qüestionament dels consensos democràtics a Catalunya ja hi tenien representants des de l’any 2006, quan Ciutadans va superar el tres per cent dels vots i va obtenir tres diputats.

A partir d’aleshores, aquesta manera de fer s’ha anat encomanant, a una velocitat considerable, als diputats d’altres formacions espanyolistes. El PP en va ser el primer i aplicat deixeble i de Vox no se’n pot esperar una altra cosa. El PSC, que quan Albert Rivera començava amb la seva carrera en el món de l’espectacle encara estava apostant per ampliar l’horitzó d’autogovern del país, ha estat la darrera incorporació al club. Recordem que quatre anys després que el candidat taronja es desvestís per il·lustrar la propaganda electoral, José Montilla es manifestava sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Encara un parell d’anys més endavant, Pere Navarro defensava l’exercici del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, tot i aclarir que, ben legítimament, ell votaria un “no” a la independència com una catedral.

Dels recents debats d’investidura n’ha sortit un retrat del PSC que mostra un rostre ben diferent al dels últims anys i, encara més, al de la seva joventut, quan a finals dels anys setanta els seus documents orgànics parlaven explícitament del dret a l’autodeterminació, condició imposada pels socialistes catalans per acceptar la seva integració al PSOE. Avui Salvador Illa es mostra com un parlamentari agressiu, de to crispat i de discurs fàcilment intercanviable amb el de qualsevol altre diputat de les bancades espanyolistes. Referències als “antisistema de la CUP”, alternança del castellà amb el català, contraposició d’un espanyolisme que “uneix” davant d’un independentisme que “divideix”  la societat catalana… Qualsevol d’aquestes coses les podrien haver fet o dit Alejandro Fernández, Carlos Carrizosa o Ignacio Garriga.

En roda de premsa, la diputada Eva Granados ha anat encara una mica més enllà i ha parlat de “contuberni independentista”. És clar que aquesta expressió no és d’ús corrent ni natural per a la majoria dels parlants i té un origen ben clar i evident: no cal tenir grans coneixements històrics per reconèixer-hi el “contubernio de Múnich” utilitzat pel diari falangista Arriba per referir-se a la reunió europeista amb presència d’opositors al règim celebrada a la capital bavaresa l’estiu del 62. Hi ressona, també, el “contubernio judeo-masónico-bolchevique”, idea explotada pel sacerdot Joan Tusquets, un dels referents intel·lectuals de Franco, i repetida fins a l’extenuació pel mateix dictador, que al seu darrer discurs públic, de la tardor del 1975, encara va delirar explicant que “tot obeeix a una conspiració maçònica esquerranosa de la classe política, en contuberni amb la subversió terrorista comunista, en allò social”.

No cal pas patir pel que pugui dir o fer Vox perquè, malauradament, la confraria del 155 ja fa temps que ho practica a Catalunya, cada cop entonant els crits més a l’uníson. Sembla que el PSC ha arribat a la conclusió que, per fagocitar l’espai de Ciutadans, cal actuar com Ciutadans. Potser sí que tenen raó i així sembla que els números ho corroboren, però també hauríem d’esperar que tinguessin algun principi, que ja deu ser molt demanar.