Aquestes setmanes hi ha hagut moltes ocasions per empipar-se amb el curs de les negociacions per formar govern. Però també n’hi ha hagut (i n’hi segueix havent) per meravellar-se de les acrobacies mentals i conceptuals que s’han sentit i s’han llegit per carregar el mort de tot plegat als negociadors de JxCat. Que si no saben perdre, que si tenen una lluita interna entre “frontistes radicals” i “realistes pragmàtics”, que no s’hi val a enganyar els electors, que si la unitat és el pitjor perill per la democrácia (?), que si es pretén tutelar la Generalitat des de fora i que si naps i que si cols…
No pretenc de cap manera dir que JxCat ho hagi fet tot bé. Quin partit podria lloar-se’n? Però permeteu-me que trobi maldestres totes aquestes cortines de fum (que posen malauradament en evidència com són encara de fortes unes velles rancúnies que avui són més nocives que mai i ens afebleixen davant de l’enemic comú) que no poden amagar la importància central dels dos punts principals que han fet durar tant la formació de govern i I no m’invento res, perquè durant aquestes setmanes ho han dit i repetir tots els comentaristes i observadors. Els dos rocs gruixuts al mig del senderó eren els dos anys de “diáleg” amb Madrid i el paper del Consell per la República. Tota la resta eren els factors usuals arreu del món en les converses per arribar a governs de coalició i que haurien pogut solucionar-se molt més ràpidament.
I ara que, per tal de no malversar els resultats del 14F i per obrir la porta a la voluntat dels electors, JxCat ha fet una acceptació (naturalment condicionada) als dos anys de “diàleg”, acusar-lo d’haver enganyat els electors passant ara de la via unilateral a la via pactista ho trobo una d’aquestes acrobàcies que deixen sense alè. Ja sabem que “el millor compromís és aquell que deixa insatisfetes les dues bandes”. Igualment es podria acusar ERC (i seria igualment fora d’hora) d’incompliment de paraula per haver acceptat el control permanent del diàleg i la seva interrupció molt abans dels dos anys si es veu clarament que no porta enlloc (que molts ho veiem clar ja ara no és res de nou, oi?).
I totes les dificultats per trobar un consens sobre el paper que ha de tenir el CpR només poden explicar-se per la idea esbiaixada que en tenen tots els que només hi veuen una eina de poder polític “postconvergent”, al servei de les ambicions “messiàniques” de Carles Puigdemont. Una idea ridícula per qualsevol que s’ho miri sense prejudicis, com va dir fa poc ben clarament Lluís Llach. No m’estenc més, perquè ja en parlava al meu article del 17 de Maig al MD.
Trobo que ja seria hora que tant els panegiristes d’ERC que no han parat de dir les mil i una contra Junts, com els partidaris de Junts que han aplicat adjectius fora de lloc als dirigents d’ERC, cumplissin ara el que hauria de ser el deure de tots i que (per molt que desagradi a tants) ha resumit fa poc Puigdemont ben clarament. Desem tots les velles picabaralles a la cambra dels mals endreços i tinguem-nos respecte mutu. “Els altres” no són l’enemic, sinó els imprescindibles companys de viatge cap a la fita comú. Amb aquest respecte, bastim (per difícil que sembli a molts) una nova confiança. Això no vol dir que tots haguem de pensar igual, sinó que estiguem disposats a no malfiar de l’altre. Solidifiquem aquesta confiança, obrant lleialment i sense posar traves d’amagat als acords que haguem pres conjuntament.
Només així ens enfortirem. Només així podrem plantar cara, quan vingui el moment, als manaires espanyols que tant en fet per dividir-nos i per atiar les nostres renyines internes. No els hi donem la satisfacció de veure que tenien raó en el baix concepte que tenen de la capacitat política i de la decisió dels catalans. Acrobàcies insòlites, només porten a trencar-se cap i coll.
