Què és somni i què és record? A vegades se’ns fa difícil desentortolligar la realitat. Potser és la por de viure el somni d’un altre el que ens porta malsons recurrents amagats sota un vel de tendresa.
Un relat de la Montserrat Jané que ens fa pensar.
LA TIA D’AMÈRICA
Quan jo devia tenir uns dotze anys, va venir a visitar-nos una tia de la meva mare –li dèiem la tia d’Amèrica– que havia emigrat als Estats Units. Allà va formar una família, vivien a State Island, una illa que pertany a l’estat de Nova York, feia uns anys que havia enviudat i els fills ja eren grans quan va decidir venir a Catalunya.
Un vespre, després de sopar, els pares i ella es varen quedar xerrant fins tard, em vaig despertar i encara s’escoltaven veus, vaig parar l’orella i vaig collir una frase que deia la tia Lola:
–Penseu que si la deixeu venir a viure amb mi, una temporada, no li faltarà de res, jo li pagaré els estudis… la portaré a molts llocs, al teatre, al cinema a visitar museus; i jo tindré companyia, si ella o vosaltres volguéssiu que tornés abans, jo li compro un bitllet d’avió i, en un parell de dies, tornaria a ser aquí. Teniu uns dies per pensar-ho i per parlar amb ella.
Per la finestreta de l’avió veig que sobrevolem l’Estàtua de la Llibertat. Agafem un taxi i després el ferri, i arribem a casa de la tia Lola. És un barri tranquil, la casa molt típica: veig que totes les del carrer s’assemblen una mica, hi ha set o vuit esglaons per arribar a la porta, entrem a la que serà la meva nova llar, la tia m’ensenya la meva habitació: és molt bonica una mica carregada pel meu gust, diu que era de la seva filla Dioni, està pintada d’un color rosa suau i té unes boniques cortines amb unes sanefes amb tots els colors de l’Arc de Sant Martí. Després m’ensenya la cuina amb alguns electrodomèstics que no havia vist mai, prepara uns Sandwich –que en diu ella–, amb moltes coses a dintre, la cuina és oberta: cuina americana, mai millor dit, dona al menjador sala d’estar. Tot està molt endreçat, a darrera hi ha un petit jardí amb testos de flors.
La tia diu que des de Catalunya ja m’ha matriculat a una escola del barri. Dic que estic molt cansada i tinc molta son, quan estic sola a l’habitació miro per la finestra i veig la lluna i les estrelles que els meus pares no deuen veure perquè ja fa hores que dormen, m’adormo pensant en com serà el primer dia d’escola, m’imagino tot de nois i noies, en general rossos i molt més alts que jo, i de com ho faria per entendre’m i per superar la vergonya dels primers dies. Trobo a faltar el petó de bona nit de la mare i les bromes que sempre em fa el pare. Finalment m’adormo. Què ha passat? No entenc res. No pot ser, torno a estar a l’avió i veig l’estàtua de la Llibertat als meus peus. Em desperto alleujada estic al meu llit a casa meva i escolto a la meva mare que em crida:
–Que vens a esmorzar, nena?
Aquest somni es va repetir moltes vegades; durant mesos veia el mar, l’Estàtua però mai baixava de l’avió.
Montserrat Jané
