El Fossar de les Moreres, l’indret adjacent a Santa Maria del Mar on van ser enterrats molts dels defensors de la ciutat durant el Setge de Barcelona de la Guerra de Successió, és un espai de memòria que es mostra efervescent durant la Diada. És tradició que durant la vigília sigui escenari de discursos de representants polítics i socials de l’independentisme. Aquests hi acudeixen acompanyats dels seus correligionaris per fer-hi la corresponent ofrena floral i presentar respectes a la flama eterna, la que simbolitza la pervivència del record dels “morts en defensa de les llibertats i constitucions de Catalunya”, tal com hi resa una inscripció.
El passat dia 10 s’hi van sentir xiulets i crits de “botifler”. No era, ni de bon tros, la primera vegada que això passava. Potser algú encara recordarà aquella frase de Josep Lluís Carod-Rovira que descrivia com a “friquis, fatxes i marginals” un grup d’exaltats que havien intentat impedir l’entrada de les Joventuts d’ERC al Fossar durant la commemoració de la Diada de l’any 2005. El 2019 hi va haver una altra batussa entre dos sectors per un malentès: els uns van creure equivocadament que els altres eren d’extrema dreta i els Mossos d’Esquadra van haver d’intervenir per evitar que la sang arribés al riu. Hores després els confosos ho van resoldre amb un comunicat demanant disculpes. La llista de moments esperpèntics seria prou llarga com per no poder fer-la tota aquí.
La diferència dels fets d’enguany, tal com va explicar Víctor Prats a la seva crònica pels informatius de TV3, va ser que la cridòria es va generar perquè “encara no havien marxat els militants de Junts” i aquests “han rebut així Junqueras i els seus”. És a dir, si antigament la bufonada era promoguda per grupuscles desconeguts pel gran gruix de la societat catalana, avui és dirigida per qui acumula diverses dècades de Molta Honorabilitat , qui encara ocupa la meitat del govern del país i qui ostenta la presidència del Parlament. No és un fet aïllat, sinó la conseqüència lògica de declaracions constants remarcant la suposada fermesa pròpia i la -també suposada- covardia aliena.
L’inconvenient de fomentar la perspicàcia en veure la brossa en l’ull aliè és que, quan es tracta de repartir improperis, n’hi sol haver per tothom. Especialment si el que critiques als altres és exactament el que tu practiques, com ara “no aixecar la DUI” o bé “no exercir la unilateralitat”. Així, l’endemà a la tarda la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i l’expresident de la Generalitat, Quim Torra, van ser perseguits pel carrer de Pau Claris, a l’alçada de la llibreria Ona, al crit de “botiflers!” i “traïdors!”. Una altra escena que va ser enregistrada és la que recull un ciutadà anònim escridassant al president Torra d’aquesta manera: “Menys paraules, més fets i no tantes pancartes!”, fent referència al motiu d’inhabilitació del cent trenta-unè, el de ser retirar amb retard una pancarta de suport als presos polítics catalans. La resposta va ser contundent i immediata: “Mira, vaig fer el que vaig poder, company. Espero que tu ho facis millor que jo”.
Es dóna el cas, com bé saben tots els savis lectors d’aquest històric diari, que aquests dirigents xiulats dissabte són del mateix partit que els xiuladors de divendres. Si els xiulats divendres es posessin a xiular, juntament amb els que xiulen els dirigents dels xiuladors per no ser prou valents, la xiuladissa seria una espiral absurda i destructiva que acabaria retornar-nos als temps de ser, com deia aquell, “friquis i marginals”.
