Un dels reptes de la nova legislatura catalana era -i és, sens dubte- millorar, repensar i refer les relacions entre els companys de viatge. Però no ens equivoquem: formar part d’un govern no és com visitar Florència o descobrir Nova York i haver de decidir on inverteixes el teu temps i els teus diners. Governar implica prendre decisions que no sols afecten la marca personal i la reputació o notorietat d’un partit, sinó que aquestes tenen una implicació directa sobre la ciutadania. Per tant, el repte és majúscul, i les persones que prenen les decisions han de remar totes en la mateixa direcció.
El problema ve quan els interessos personals o de partit es posen per sobre dels interessos de govern. Partim de la base que un govern de coalició està format per diferents socis i que segurament en moltes polítiques coincideixen, però també n’hi ha d’altres en què no estan d’acord. I aquest és el principal objectiu d’aquest tipus de governs: arribar a acords. Uns hauran de cedir més que altres en una acció concreta, i posteriorment serà a l’inrevés. La discrepància és sana, i fins i tot bona per poder repensar les propostes i que siguen més sòlides i amb més suport. Però sempre s’ha dit que els draps bruts es renten a casa.
Ara bé, hi ha qui per interessos interns ha de sortir del guió, de l’equip coalicional, i escenificar públicament una oposició al que l’altre soci proposa. Habitualment passa als partits minoritaris dels governs de coalició, que necessiten crear punts comunicatius de cara als seus militants i votants per demostrar que ells estan fent el possible per dur a terme (o evitar) aquesta acció, i són els altres (“els dolents”, si parlem d’storytelling) els qui ho impedeixen. El clar exemple és Podemos al govern estatal, que amb la monarquia es distància del seu soci i critica obertament mesures per tal de tenir un relat coherent fins ara i explicar als seus que és el PSOE qui protegeix la monarquia, i que com ells són els petits, poca cosa més poden fer (no dic que siga així, sinó que aquest és el relat de fons que la formació envia).
El curs passat també vam viure moments de tensió entre els socis al País Valencià, on els pressupostos i la gestió de la pandèmia van generar grans discrepàncies -tuitejades i televisades. Ara bé, res comparable a la situació creada a Catalunya, on els enemics íntims (com els denominen Joan Serra i Oriol March al seu llibre) han de posar-se d’acord per governar. A ERC li interessa mirar pel bé del govern, perquè una bona acció anirà lligada a una bona reputació del partit i de Pere Aragonès. Perquè si una cosa té clara Aragonès és que no vol que es repetisca el desgavell del govern Torra. Per això, les bones relacions van ser una de les seues prioritats, apostant (tal com fan al País Valencià) per trobades de cap de setmana per treballar polítiques però també fer equip.
El que no està tan clar és si estratègicament a Junts li interessa que hi haja tranquil·litat al govern, ja que sembla que l’assenyalament constant i la diferenciació amb ERC funciona bé entre els seus votants, com hem vist recentment amb la taula de diàleg. Ara bé, caldrà veure si és una tàctica que fan de forma puntual o es converteix en un fet habitual com ho era a l’anterior legislatura. Perquè potser agrada el seu nucli dur de votants, però la gran pregunta que han de fer-se és si amb ella sumen nous possibles votants. Ja que, com deia abans, diferenciar-se dels socis en temes claus pot funcionar, però fer-ho de forma constant fa que la gent es pregunte què fas al govern, en comptes d’estar a l’oposició. Veurem com es desenvolupa tot plegat.
