Totes les vides haurien de ser explicades per escrit, siguin banals o importants, llargues o curtes, heroiques o anodines.
Totes les vides. Cadascú de nosaltres hauria de tenir assignat un biògraf d’ofici i al mateix temps hauríem de ser els redactors d’una vida diferent de la nostra. Ens asseguraríem així que cap existència no es perdria oblidada ni cap fet tergiversat o malentès.
Com m’agradaria escriure la vida del padrí Josep Anton. No era el meu padrí, ni tan sols polític, perquè va morir als 83 anys, quan el seu net i jo tot just ens coneixíem. No obstant, malgrat la meua bona intenció, em faltaria haver estat família més directa, o, ben bé al contrari, desconèixer la seua existència per tal d’investigar-la amb detall i reconstruir-la completament.
L’havia conegut uns anys enrere, de casualitat, quan vaig trucar a la porta d’un pis de Lleida on ell vivia després de tornar de l’exili. Es va desconcertar amb la meua pregunta. Li demanava que omplís un full per tal de formalitzar el seu empadronament. Llavors jo encara no sabia qui era. I ell no entenia què feia una noia de divuit any amb ulleres i cabell fins a la cintura al llindar de la porta d’un pis que no era pas la seua llar, perquè la seua darrera llar havia estat al país veí durant molts anys.
Feia pocs dies que havia tornat. Encara estava desorientat pels canvis, i per la incertesa que suposava tornar a un país d’on va haver de fugir. Que el seu fill gran li assegurés que ja no hi havia cap perill, que ja no podien quedar-se sols a la casa de Tolosa i que ell i la padrina estarien més atesos prop dels fills, el feia sentir una mica més reconfortat.
Tenia por de tornar. Aquell garriguenc valerós que es va veure obligat a marxar l’any 39 per temor a ser empresonat. Aquell albagenc, que va acabar adoptant l’expressió tout va bien i que mai no parlava dels horrors que li va tocar viure. Aquell home, que va deixar la família quan encara era jove i que va aconseguir tornar-la a reunir quan ja s’havia fet gran. Aquell lluitador, que va sortir de Dachau amb 35 quilos de resiliència, encara tenia por.
Tant de bo aquell dia que vam creuar dos frases amb la porta oberta a mitges li hagués pogut explicar que el seu nom apareixeria entre el d’altres exiliats en un monument que s’erigiria a Lleida quaranta anys més tard. Aquell dia, però, em semblava massa llunyana la seua fugida, massa repetida la mateixa història, massa distant la guerra, massa desconeguda la por.
Aquell dia, abans que la porta es tanqués, li havia d’haver dit que moltes d’aquelles cartes que ell i el seu fill gran havien escrit a la família des de l’exili arribarien a les mans dels seus destinataris quan la majoria d’ells ja no podrien llegir-les perquè van quedar confiscades a l’ajuntament just quan van arribar al poble. Però també li hagués dit que allò encara els donava més valor, que la descoberta tardana d’aquells arxius guardats en el calaix de l’oblit havia fet que la seva història es comencés a escriure.
Com m’hauria agradat explicar-li a aquell home gran, però no envellit, prim, però no feble, i amb els records confosos però encara serè, que el seu net, que havia heretat el seu nom i els dos cognoms, tindria un fill que també duria el seu nom i el seu primer cognom per quarta generació.
Padrí Josep Anton Rey Oriol, potser jo no seré qui pugui escriure la teua vida plena d’audàcia, aventura, sofriment i estimació, però et prometo que guardarem les cartes, els records, el que tu explicaves i el que mai no vas voler explicar, perquè la teua història, igual que la de tantes altres persones, no tingui mai un punt final.
