“Nosaltres no som responsables de les decisions del Gobierno del PSOE, som responsables d’algunes de les seves rectificacions”. Així sentenciava el portaveu d’Esquerra al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, en la roda de premsa setmanal.
Alguns s’entesten en culpar de tota malvestat a la formació republicana, per bé que la iniciativa i la firma al BOE no sigui la seva. Si bé Esquerra pot treure pit d’haver obligat al PSOE a fer coses que no tenia cap ganes de fer no és menys cert que són els mateixos socialistes els que es desdiuen sistemàticament de tot allò que els va portar a la Moncloa. Els més progressistes de la història van camí de ser d’una progressia més aviat galdosa i merament declarativa. A tot allò que és mínimament assimilable a una mesura progressista hi arriben arrossegant els peus. Hom recorda la CiU de Mas empesa per l’ERC de Junqueras a posar unes urnes que no tenia cap ganes de posar mentre deia tot el contrari. I, ai las, també es culpava també els del carrer Calàbria del que no volien fer els convergents. Deu ser allò que en Tardà n’ha dit sempre els camàlics.
El PSOE i el sistema -vénen a ser el mateix- legitimen el seu immobilisme en base a la por a l’extrema dreta. Qualsevol, al costat de VOX, sembla el Che Guevara i d’això es val Sánchez, i a poc a poc, anar fent gran la bèstia verda. La foto de la Plaza de Colón com a precedent, i des de llavors, l’esquema ha estat el mateix. Esperar treure rèdits electorals de l’auge de l’extrema dreta és cínic i jugar amb foc.
Així les coses, els del puny i la rosa actuen amb el corró de la por al llop i actuen massa sovint com si tinguessin majoria absoluta. No en va, però, hi ha empantanegades i en tramitació més de 50 projectes legislatius que s’encallen per falta de majoria suficient. I cada dimarts aproven decrets llei com si estiguessin sols al món, pensant que la pressió mediàtica doblegarà sistemàticament els partits de l’estol de la investidura, i així es van acumulant projectes al Congreso generant un coll d’ampolla impossible mentre es passegen triomfants per cancelleries europees. No deixen de ser el caos que pronostiquen que serien d’altres.
Els republicans, que són necessaris per conformar majories, suen i fan suar cadascun dels projectes que vol tirar endavant la Moncloa, amb poques i limitades eines -doncs ells són 13 diputats front els 154 de PSOE-UP i tot l’aparell d’assessors parlamentaris i d’un govern estatal-.
El paradigma actual és descoratjador, doncs en paraules del seu portaveu de Madrid, massa sovint, s’estan aturant més retrocessos que no pas assolint avenços mentre aquí, d’altres, sustenten i formen part de governs de Diputació amb el PSC i encara ningú sap perquè -amb una doble imputada a la presidència-. Sense cap carta de serveis acreditats, això si, amb declaracions i insults i tensionament que només val titulars contemporitzadors que ho venen com “picabaralles en el sí de l’independentisme”.
