Llegir variat és sempre un goig. Saltar d’una novel·la costumista a una saga de ciència ficció, o combinar un recull de relats de gènere negre amb una biografia ens enriqueix i ens amplia horitzons com a lectors. Si bé ens agrada etiquetar-nos en gèneres concrets, va bé tenir els marges flexibles. Qui més, qui menys, però, té algun tema concret que l’atrau especialment i que crida la seva atenció com a persona lectora. Per citar dos dels meus, podria parlar d’històries ambientades en llocs gèlids i remots, on la neu i les condicions adverses arriben a ser un personatge més, i també la salut mental en tota la seva varietat i des dels diversos enfocaments que se li pot donar. El llibre que comento avui uneix aquestes dues preferències d’una manera molt íntima, i aquesta és una coincidència que no podia deixar passar.
“La paraula per vermell” comença a l’Antàrtida. Tres investigadors que passen la temporada a l’estació K són sorpresos per una forta tempesta. Estan separats, no tenen tots els mitjans a l’abast i les comunicacions són molt difícils. Un d’ells, en Robert “Doc” Wright, el més veterà, que ja ha estat a l’Antàrtida més de trenta vegades, és qui millor se’n surt, però per causes que no sabem perd la capacitat de comunicar-se amb paraules. Pateix afàsia, un trastorn de la parla que es manifesta de diverses maneres, i en el cas d’en Robert no pot verbalitzar les paraules que pensa. La seva recuperació és incerta. Quan el malson de la tempesta acaba, en Robert haurà d’acostumar-se a una nova vida de dependència i d’aprenentatge. Però no només ell, la seva família, i molt especialment la seva dona Anna, s’haurà d’adaptar a unes circumstàncies que ho condicionaran tot.
El llibre està estructurat en tres parts, els noms de les quals corresponen als tres que donen títol a aquest article. A “Inclina’t” se’ns descriu de manera molt detallada com viuen la tempesta els tres integrants de l’expedició i com en Robert Wright perd la capacitat d’articular paraules. Ambdós fets generen una sensació molt similar: angoixa, claustrofòbia, ofegament. L’Antàrtida constitueix un escenari tan desolat, tan inhòspit, i les condicions meteorològiques són tan extremes, que deixa els tres protagonistes a mercè d’un cop de sort o de la resistència que tinguin. I al contrari, qualsevol pas en fals pot ser fatal. L’autor sap transmetre aquest desvaliment i ens genera una gran impotència. La situació ens supera, i no millora gens quan en Robert, ja físicament sa i estalvi, demostra no poder comunicar-se. La narració és dramàtica, agònica, però alhora transmet molt i et manté arrapat a la lectura. McGregor ens captiva amb una manera d’explicar-se molt personal.
La lluita contra la natura salvatge és trepidant, roba l’alè del lector. En les altres dues parts del llibre el ritme canvia del tot. En Robert torna a casa per afrontar una recuperació que no sap si podrà assolir. És quan l’afàsia pren tot el protagonisme, aprenem com conviure amb un trastorn així, quines teràpies s’apliquen, la feina dels logopedes, la manca de recursos per atendre persones amb aquesta mena de dependències. Ja no hi ha acció, la natura ja no suposa un perill, però la influència de l’Antàrtida no quedarà mai enrere. Els perills ara són d’una altra mena. Però si n’he de destacar alguna cosa, és com viu la família els canvis que suposa tenir una persona a càrrec. McGregor fa molta incidència en l’Anna, esposa d’en Robert, que és una persona independent, una eminent oceanògrafa al cim de la seva carrera, i que d’un dia per l’altre es veu relegada a cuidadora a temps complet d’un home que no pot comunicar-se verbalment com ho feia abans i que té moltes seqüeles físiques. Tenim accés als sentiments de l’Anna, ens comparteix els seus neguits i dubtes, les seves renúncies. La injustícia es presenta de moltes maneres, potser en Robert no és qui pitjor parat sortirà del seu accident.
Cal fer una menció molt especial al traductor al català d’aquesta obra, Ferran Ràfols. Veure el seu nom a la coberta és una garantia, però amb aquest llibre es doctora. Probablement es doctora per enèsima vegada, però tenint en compte que en Robert emet paraules o fragments de paraules relacionades fonèticament amb allò que vol dir, imagino que la traducció a una altra llengua devia ser una feina titànica. Vaig tenir l’oportunitat de parlar-ne amb ell i el vaig felicitar, perquè la bona feina s’ha de reconèixer també en persona. Des dels meus limitats coneixements sobre traducció, em sembla una feina impecable.
Aquest és un llibre que admet poques etiquetes, però que ens acosta diversos conceptes que són molt desconeguts pel gran públic. Em consta que l’autor es va documentar molt bé per escriure’l. Fuig de guarniments i de la idealització, no hi ha maquillatge. Però tampoc hi ha estigmatització, al contrari. Ens presenta la lluita aferrissada d’un home, primer contra la natura salvatge i després contra els salvatges designis del seu cervell, sense oblidar en cap moment les conseqüències que tindrà pel seu entorn. I transmet un missatge de resiliència i esperança. L’he trobat molt especial pel que explica, però també per la manera com ho fa. McGregor m’ha semblat un escriptor interessant, intel·ligent i amb molts recursos. Sens dubte voldré seguir llegint-lo.
Advertències: Si sou de patir i angoixar-vos amb les lectures, podeu pasar-ho malament a la primera part del llibre. També cal tenir paciència amb la manera d’expressar-se d’en Robert, és repetitiu i incomprensible, però és part de la recreació.
Recomanat especialment a: Apassionats de l’exploració polar i dels llibres ambientats en llocs gèlids. Persones interessades en la salut mental i els seus trastorns, i en les històries que exposin la vulnerabilitat humana en general.
Fitxa:
Autora: Jon McGregor
Editorial, any: Angle Editorial, 2022
Títol original, idioma, any: Lean Fall Stand, anglès, 2022
Gènere: Narrativa
Traducció: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 325
