L’any passat, per aquest temps, vaig anar a fer una visita a Jordi Cots, al meu estimat company i director durant un temps de l’escola Bell-lloc…
Me’l vaig trobar al jardí de la residència on viu ara, em va reconèixer de seguida:
–Mite-la l’escriptora! –em va dir amb aquell somriure de bondat i acollidor.
Tot seguit, em va fer passar a berenar en una saleta per poder parlar en la intimitat que mereixia l’ocasió. S’ha fet gran, són molts noranta-cinc anys, però continua amb el cap ben clar. Vam parlar de moltes coses però el que em va quedar gravat és que lamentava que encara estiguéssim tan lluny del que havíem somiat: “Sovint som més exigents amb els infants que amb els adults”. Ell va estar mestre, fundador de Rosa Sensat i primer defensor dels drets de l’infant a Catalunya.
Si llegim l’ecrit de la Carme Cinca li donarem tota la raó.
Les garanties de convivència pacífica en l’esfera internacional, així, amb
aquesta frase, que és massa ressonant, hauria de començar una entrada massa difícil per a mi! Crec que no puc parlar d’un món internacional, quan el meu món és tan petit, amb quatre coses essencials, bàsiques, amb les que he lluitat per tenir-les, o que ja m’han vingut donades, en aquest meu racó de món que he tingut el privilegi ser-hi. On he nascut, m’han abraçat els meus pares, he viscut la vida que he tingut i que vaig seguint, estimant i desestimant.
Si ens ho mirem bé, de totes maneres, aquestes quatre coses comunes, elementals de supervivència, són les que hem heretat dels nostres ancestres des del temps que era temps, i a tots els raconets dels cinc continents, arreu es viu així, com ens van ensenyar senzillament per ser feliços en aquest món.
Però sempre hi ha algú o altre que et busca les pessigolles, sempre hi ha un poderós pretensiós que t’arrenca de la teva selva els arbres elementals de vida, per omplir les seves butxaques. Els reis amb ceptre a la mà o estadistes ximplets i ambiciosos que volen conquerir el món sencer i enviar als homes de bona voluntat al sot, només per ser anomenats al llibre d’història. Quan la sequera et treu del teu tros perquè no espiga el blat o quan les aigües que t’envolten inunden la teva illa i t’arrosseguen a la barca o ets dels que amb les ungles graten la terra per si treus engrunes de pols d’or dins d’una mina que et pot esclafar en un segon… Tots volem marxar si la pobresa ens estreny massa i tenim l’esperança i dret de millorar per als nostres fills, encara que la nostàlgia ens ofegarà el cor.
Començat el conflicte, milers d’anys de desordre, desgavell, abús, intolerància, tot insuportable, el 1948, es va publicar la Declaració dels Drets Humans, considerats bàsics i que s’han d’aplicar, sense excepció, a tots els éssers humans. Es tracta del més bàsic com dèiem i aquests drets que són per a tothom, siguis d’on siguis, com siguis, on visquis, on vagis, tinguis o no tinguis. Avui i potser més que mai encara s’incompleixen aquests drets, evidentment que sí:
Continua l’incompliment dels drets de les persones migrants en la greu crisi d’acolliment, la violència sexual, l’assetjament, les amenaces, els impactes emocionals per les constants guerres i la pèrdua dels drets socials, culturals, econòmics, del més elemental per a la infància, els intocables, els eslaus, acaparament de les terres indígenes. Molts països amb l’excusa de les seves cultures o les seves religions volen ser-ne una excepció…
Ja no en sé més, només que hem d’estar a l’aguait de tot i lluitar des del nostre racó per les causes justes.
Octubre 2022 Carme Cinca
