Que no s’estranyi el benvolgut lector, si avui torno a parlar del criminal de guerra Vladimir Putin. Les barrabassades d’aquest home, el seus somnis imperials arnats afecten tot el món, i a nosaltres catalans per partida doble. D’una banda hem de patir, com tants altres països els efectes de la crisi que ha originat com l’escassetat súbdita d’energia, l’encariment de la vida, la pèrdua de poder adquisitiu dels diners, la inseguretat de molts llocs de treball, etc. I d’altra banda dificulta que a Europa gaire gent faci cas del “problemet” català.
Ja vaig comentar a l’article anterior algunes de les deficiències del sistema Putin, que s’han fet paleses gràcies a la resistència i a la decisió dels ciutadans ucraïnesos i que han demostrat que, malgrat totes les aparences, el gegant rus té els peus de fang. Aquí a Alemanya ens assabentem de coses que potser no arriben tant clarament als lectors catalans. Hi ha molts nous exiliats russos, que malgrat tots els impediments que posen els serveis secrets del règim, aconsegueixen mantenir el contacte telefònic amb parents o amics, i el que aquests diuen fa posar sovint els pèls de punta. Només parlaré molt breument d’un parell de punts que ajuden a comprendre perquè una victòria ucraïnesa, que a primera vista sembla tan utòpica, potser no ho és tant com això.
Comencem per la “mobilització parcial” ordenada pel sàtrapa rus. Enlloc d’una gestió ordenada com es podria esperar és un desesperat caos, que només subministra carn de canó, però no soldats entrenats i amb un mínim de moral de combat. La notificació deia que serien cridats a files els reservistes amb experiència de servei militar i fins els 35 anys. En realitat han rebut el full de mobilització tant homes fins als 48 anys, com joves que mai han tingut un fusell a les seves mans. A molts llocs (un dels exemples dels que hi ha informació, és a l’extrem de Sibèria, a Kamxatka i a Sajalín) la policia ha anat casa per casa, emportant-se gent en una tria totalment arbitrària i molts dels “reclutats” han hagut de sofrir fins i tot maltractes a les comissàries abans de ser portats com a bens a les casernes. El reclutament forçós s’ha fet sobretot a les repúbliques de la federació allunyades del centre, i només molt aïlladament a Moscou i a Sant Petersburg, per no remoure els ànims de molta gent que encara dóna suport al règim. Per omplir les files de carn de canó, a moltes presons s’ha ofert als presos l’anul·lació de pena si es presentaven voluntaris. I així, lladres, assassins, violadors, etc. seran part del “potent” exèrcit rus, per intentar aniquilar als desagraïts ucraïnesos.
Un altre punt: l’èxode de científics i d’estudiants, que ja havia començat abans de la mobilització degut a les limitacions imposades pel règim, s’ha accelerat i molts observadors, diuen que Rússia està ofegant el seu futur. Les estimacions parlen de 70.000 a 80.000 membres de les elits científiques i d’estudiants que han marxat del país en les darreres setmanes.
Tercer punt: l’efectivitat de la maquinària bèl·lica russa sembla que té una data de caducitat. Dels míssils amb els que Putin vol destruir Ucraïna i mata gent a casa seva, sembla que les existències es poden acabar més aviat del que hom pot creure i no es poden substituir per nous, perquè falten les peces essencials que abans li arribaven de països occidentals (sobretot dels EUA).
I finalment l’amenaça d’usar armes atòmiques, sembla que també té els peus de fang, perquè els desavantatges per Rússia superarien de molt els avantatges que els “militars durs” en poguessin esperar. Usar les bombes contra ciutats ucraïneses portaria de seguida una resposta atòmica occidental que podria esborrar del món grans ciutats russes i fer bona part del país inhabitable. Usar els projectils tàctics, és a dir només sobre el terreny de combat a les planúries ucraïneses amb vents variables podria girar-se contra els propis soldats russos. I tant en un com en l’altre cas, portaria el trencament amb països que ara més o menys l’ajuden com Xina, Índia, Turquia i molts altres, que no volen ni sentir parlar de guerra atòmica perquè saben què representaria pel món un disbarat així.
És clar que no se sap mai què pot fer Putin, si es veu acorralat com un xacal ferit. Perquè l’home té clar que no podrà fer com altres presidents i anar-se’n a casa seva gaudint de la pensió corresponent, sinó que s’exposa a ser processat internacionalment i acabar els seus dies a la presó. I a més falta saber fins a quin punt els alts militars russos l’obeirien i s’exposarien a perdre la seva vida i la de les seves famílies, només per mirar de salvar l’home que ha malbaratat el present i el futur immediat del país. Esperem que hi hagi un mínim de seny dins de la bogeria que és aquesta guerra des del seu començament i que els peus de fang del seu poder facin caure Putin més tard o més d’hora.
Que Putin caigui no és, però, cap garantia de què les relacions amb Rússia millorin. Una possibilitat força alta és que el substitueixi un nom dels del “nucli dur” que vulgui seguir les mateixes utopies imperials, però sense convertir un país vei en un desert inhabitable.
