Això de si els rètols s’entenen o no s’entenen no és sols una excusa per a polemitzar. Com a mostra la Laura Seguranyes n’ha trobat un de ben surrealista i en un lloc com per anar-hi pensant.
Per favor!
–Bon dia Paulina!
–Bon dia Angela! Mmmmmmmm…Quina flaire de pa i croissants acabats de fer.
–El meu home és una mica ximplet, però creu-me que en tot el món no trobaries un forner tan bo com ell.
–Ja ho crec! Posa’m una barra de cinc cereals, sisplau.
–Per cert Paulina… com li van l’Antoniu les sessions amb el psiquiatre?
La Paulina es va assegurar que no hi hagués ningú a punt d’entrar a la fleca i amb veu baixa respongué:
–Avui li donen l’alta! Li ha anat molt bé, ja no té aquelles dèries ni fa tantes cabòries, és un altre.
–Si oi? Trobo que fa més bona cara –respongué la fornera–. Sembla content i tranquil.
–No hi ha color Àngela! Des que es lleva fins a l’hora d’anar a dormir, res el pertorba, ha assolit un estat de benestar mental com mai a la vida. Hauries de mirar de portar-hi el teu home també.
………………………
A tarda la Paulina i l’Antoniu van arribar a la consulta deu minuts abans de la cita, com sempre. Els van fer seure a la saleta.
A la porta de la consulta, hi havia un cartell. Tots dos alhora, amb el cor encongit, van llegir..
“Por favor. Espere a ser atendido y no abra la puerta. Puede haber una persona dentro. Y podría ser usted”
–Ho veus Paulina? Te n’adones?
–Perfectament Antoniu, –respongué agafant-li la mà–. Marxem Antoniu, marxem!
–Sí, abans que no em cridin…
Laura Seguranyes. Nov 2022
