La nostra Laura Seguranyes ens demana que
No li diguis Sarky al Sars-COV-2
“En reconeixement de tots els qui han patit i pateixen malalties quan encara són desconegudes. I a tots els qui han acompanyat sense defallir, un malalt que tot i ser absolutament real, donada a la nostra ignorància semblava talment un “malalt imaginari”.
–¡No, no ara no! Avui no! Siusplau… Demà he de presentar un examen!
El segrestador va riure grollerament. No tenia un gram d’empatia cap a ella. La Winifred va allargar el braç per agafar els apunts. Ell no li ho va permetre.
–¿No veus que amb aquests cargols que t’he posat al cervell no pots fer res? ¿No veus que ara mano jo?
–Quan marxaràs? -–gemegà la Winifred–. Deixa’m ja! ¿No en tens prou de tot el mal que m’has fet?
No ho entenia. Havia estat més vigilant i prudent que ningú i malgrat tot, va acabar en aquell malson del que no en veia el final.
Es va adormir. Feia tres nits que no descansava gens. El malvat segrestador, si en algun moment li afluixava els cargols del cap se li asseia a sobre, li xafava les costelles i no la deixava respirar, també li agradava cremar-li de manera imprevisible i aleatòria ara un braç, ara una cama. Sense treva. Així transcorrien les hores, els dies, les nits inacabables.
Feia quatre anys que treballava a l’ UCI. Era una de les millors infermeres de l’hospital, tothom ho reconeixia, fins i tot la “Supervisora”. Quan dies enrere la Wini li havia referit que a la nit es despertava amb un punyent dolor al cor i que podia comptar fins a 136 pulsacions per minut en repòs, la “Súper” insinuà que potser no s’havia pres prou bé les constants. Això la va ferir i desmoralitzar més que quan el metge de capçalera digué que li donaria la baixa per “malaltia comuna”.
–Aquesta malaltia de comuna no en té res! –li replicà desconcertada.
Massa dies de dolor intens i perllongat. Marejos. Menjar poc i malament, el segrestador li servia tot en uns recipients metàl·lics molt pudents. Massa dies amb el cap atordit. Oblits. Incertesa. Massa dies prescindint de tantes relacions on abans descansava bona part la seva vida.
Vivia sola en un petit apartament prop de l’Hospital. Sempre envoltada de bons amics i amigues, però sentia que ja no era com abans:
–Què estàs deprimida Wini? Potser et falta ferro…
–Avui tampoc hi seràs? Comptàvem amb tu…
–Tan malament et trobes com per no venir ni una estona?
–Vols dir que no estàs obsessionada?
–T’has d’animar dona i esforçar-te una mica més…
Estava tipa de comentaris d’aquella mena. Ningú semblava comprendre-la.
Així anaven transcorrent els dies… les setmanes…
Va entrar un missatge. No tenia esma de veure qui la reclamava..
Era l’Òscar. Començava a pensar que la Winifred no volia estar amb ell. Feia mesos que res no era com abans, quan la noia semblava incombustible, quan plegant d’un torn complicat i esgotador a l’hospital –tan viatgers com eren tots dos!– se n’haurien anat a la lluna si ell li ho hagués proposat.
La gota que va fer vessar el vas del seu desànim va ser el dia quan, il·lusionat, li va portar la sopa Bullavessa que la tornava boja. Tot i ser final de mes i haver tingut despeses extres va comprar el millor peix, sense escatimar un cèntim. Li va apropar el bol, ella en sentir la flaire va girar el cap. Aquell brou, en realitat deliciós, li semblà repugnant. Va fer l’esforç de posar-se una cullerada a la boca i se la va empassar. Immediatament excusant-se va anar al bany.
Va encabir de nou el seu fràgil cos al sofà fent-se fonedissa sota el cobrellit que junts havien comprat a Noruega.
L’Òscar ja no sabia ben bé “Qui” hi havia ara sota aquell cobrellit d’on només es veien un manat de rínxols meitat negres, meitat caoba. Li va semblar que ja no tenia tant de cabell, ni tan lluent, ni tenia gens de gràcia aixafat de tant jeure al llit. Tan presumida com era la Wini… la Wini d’abans.
–Wini… Wini?
–No em puc moure, les cames em pesen tres tones, no em puc moure…
La Winnie no feia gaire més de 50 quilos. ¿Què pretenia dient que les cames li pesaven tres tones?
L’Òscar va recordar el darrer viatge i tants bons moments sota aquella flassada. Plorà com feia molts anys no havia plorat.
Ella començava a sentir com si la malaltia fos un cau i a la vegada un forat profund. N’era captiva, no semblava que hi hagués res a fer, ningú semblava tenir respostes. Així que anava prenent una altra forma, conformant-se a un nou viure.
Potser per aquesta raó, a “qui” els experts anomenaven Sars-CoV 2, ella el tractava de Sarky i era engolida al centre d’una espiral vertiginosa que la xuclava i no la deixava respirar ni literalment ni de manera al·legòrica.
L’Òscar l’estimava, potser per això, quan va tancar la porta del pis, no va ser capaç d’anar més enllà del replà. Va seure a la catifa, es va agafar el cap entre les mans. Necessitava pensar i pensar bé.
Es va adonar que el problema no el tenia amb la Wini. Va tornar a picar a la porta.
La Wini va trigar a obrir, cada passa era un esforç extraordinari. Quan la va veure amb aquells cabells enredats, pàl·lida, sense esma ni cap mena d’atractiu es va adonar que tot allò no era la Wini. I en la seva ment la va separar d’aquell “desconegut monstre”, i la va abraçar com abans perquè, de fet, aquella era la dona que ell estimava.
Van passar la resta de la tarda sota la flassada noruega. La va mig convèncer que ella i la malaltia no eren el mateix i li calia escapar.
Junts varen iniciar un nou viatge, el complicat viatge de fugida.
Tirant mà tant de medicines oficials i reconegudes com de teràpies alternatives inclosa alguna de prohibida … Va començar a posar distància entre aquell salvatge i ella.
Tremendament gratificant era la cita “setmanal” a Retraining. Quan podia hi anava, sinó, en línia arribava fins on podia.
Compatir amb altres que patien del mateix mal un temps d’exercici, especialment pensat per a ells, i sentir-se entre amigues que l’entenien perfectament l’ajudava molt. En Rubén, l’entrenador sabia treure el millor de cada un, els feia adonar que aquells exercicis que semblaven esgotar-los, en realitat els enfortien i encara que semblava que no anaven enlloc, avançaven en el camí a recuperar lentament bona part de la salut que els havia estat infamement arrabassada.
Quan algú s’alegrava de veure la seva millora i li demanava quin de tots els tractaments li havia funcionat millor, sense pensar-s’ho gens ni mica responia:
–L’ Antiga Teràpia de l’amor incondicional.
