Als Tecamolsaires sempre hi ha assistit i col·laborat més dones que homes… vull dir amb ganes d’aprendre i deixar escrits que donin sentit al pas efímer de la vida. Perdó. No. Al principi érem tants a tants, però alguns d’ells ja estan en aquell cel que imaginem per als que ens han fet adonar que tocar de peus a terra i pensar és el més bonic que hi ha… i potser la millor manera d’estimar… Espero que us agradi molt la forma d’exposar-ho i el poema de la nostra nova amiga del taller: la Carme Solé Bas.
Des de l’antiguitat més antiga, les dones han estat cabdals en el desenvolupament, creixement i manteniment de la humanitat.
Algunes han fet història, ja que les coneixem i recordem amb noms i cognoms.
En tots els àmbits, sectors i disciplines hi ha dones que hi han excel•lit, han deixat petja i han fet mestratge. Han sembrat llavors que han anat fructificant de generació en generació.
Dones pensadores i generadores d’opinió, dones artistes en tots els camps, dones científiques, dones guerreres, dones lluitadores en defensa dels drets de tothom, dones en el moviment feminista, dones altruistes al servei dels altres, dones cooperants, dones darrere, davant i al costat de grans homes…
Però la gran majoria de dones són anònimes en les aportacions a la seva família, al seu entorn, a la seva comunitat, al seu món.
I aquestes dones, molt sovint, amb entrega, generositat i intel•ligència, són líders, lluitadores, perseverants, resistents i amb molt de coratge per viure i sobreviure en qualsevol de les circumstàncies en què es trobin.
També sembren i són exemple per a qui les coneixen i tenen la sort de poder compartir-hi la vida.
En agraïment i record d’una d’aquestes persones vaig escriure un poema a l’hora de la seva mort.
Intel•ligent, discreta, serena i amb les qualitats que he descrit, va ser sobretot una amiga estimada.
En memòria teva, amiga!
Molt de temps has transitat
per un atzarós camí.
A poc a poc, avançaves
coneixent el teu destí.
Serenament, caminant,
t’atansaves a la fosca.
Pas a pas, cap al final,
ja el sabies a la vora.
La lluita va ser constant.
L’has viscut amb serenor.
I tu, curulla de força
n’encomanaves a tots.
I jo, des de la distància,
feia que t’acompanyava,
però molt sovint sentia:
que eres tu qui em conhortava.
Quan has traspassat la nit,
de gran pau embriagada,
has arribat a un nou dia.
I el sol renasqué amb l’albada…
Escolta! Escolta, amiga, el cant de les ones del mar estimat!
Carme Solé Bas