Anem al tercer punt, el patiment dels refugiats palestins als camps de concentració (no han estat altra cosa) als països àrabs veïns. Si la vida d’aquesta gent hagués preocupat realment als manaires àrabs, una solució hauria estat la seva integració dins de la vida normal d’aquests països i no pas fer-los vegetar amargament sense perspectives de sortir del seu confinament. Però això no interessava als dictadors, als magnats, als potentats àrabs. Aquesta gent era per ells la carn de canó, el brot de cultiu d’odi que els hi era útil per fer desaparéixer de l’orient mitjà aquesta nosa que era el règim democràtic israelià, el “magatzem” d’on treure lluitadors desesperats que els hi fessin la feina bruta, costi les vides que costi. I que això segueix sent així ho demostra ara la brutalitat de Hamas, provocant una reacció inevitable israeliana que costa víctimes a la població civil que no té cap culpa de les maquinacions que juguen amb les seves vides.
Hi ha un proverbi, no sé si xinès o indi o el que sigui que diu que és molt perillós trepitjar la cua d’un tigre. I no és altra cosa el que ha fet Hamas. I segur que ho ha fet ben a consciència del que això significa i de les vides que costaria. Poques veus a casa nostra ho han dit de manera tan clara i tan lúcida com Pilar Rahola, en el seu article “Temps oscurs” al Nacional.cat del 15.10. I esborrona veure a la TV la ceguesa (o l’hipocresia) d’un dels caps de Hamas dient que guanyaran ara aquesta lluita “amb l’ajuda de Déu”. Fa recordar aquella estupidesa d’alguns requetès o falangistes a l’exércit de Franco, que portaven a la butxaca un paperet que deia “Detente bala. Dios està conmigo”. Per qualsevol creient de qualsevol religió, aixó hauria de ser una blasfèmia intolerable.
I anem a un quart punt: com és que la creació d’un estat palestí estable al costat del jueu en tants anys no s’ha fet realitat. La versió àrab és que els jueus no ho han fet possible, amb amb la seva ocupació del territori palestí i amb l’assentament de colons jueus on no hauria de ser permès . La realitat és que si els potentats àrabs ho haguessin volgut, aquest estat palestí ja faria dècades que existiria. Però per això haurien hagut d’acceptar l’existència d’Israel i renunciar a la idea d’esborrar-lo del mapa matant tants jueus com fos possible. Haurien hagut (si haguessin estat autèntics homes d’estat preocupats pel benestar dels seus pobles, i no per les seves butxaues) d’asseure’s a una taula amb els israelians i dir: estem disposats a reconéixer el nou estat jueu, i a impedir més accions violentes contra Israel. En correspondéncia, Israel ha de reconèixer un estat independent palestí amb un corredor de sobirania israeliana, però de lliure circulació entre la franja de Gaza i la resta de Palestina, i ha d’acollir als refugiats palestins que vulgin tornar on sempre havien visut. Això ja faria anys que hauria portat la pau a tota la regió. Però alguns que volien fer els primers passos en aquesta direcció (el rei Abdullah de Jordania, el polític israeliá Rabin i el president egipci Sadat son els més coneguts) van ser assassinats pels extremistes de les dues bandes.
Enlloc, doncs, de buscar una solució de pau durable, els manaires àrabs van emprendre guerres contra Israel, (que sempre van perdre), van atiar el terrorisme i els odis mutus, i van afavorir el creixement a Israel de l’extremisme que ha portat el país per viaranys que haurien esborronat als seus fundadors, a les colòniés il·legals dels extremistes a territori palestí (després legaliotzades per Netanjahu i Cia.), al somni messiánic d’Erez Israel, del Gran Israel tant intolerant com els seus antagonistes . Viaranys que han fet possible que els extremistes entressin al govern del país amb les conseqüéncies que tothom sap.
Avui, a tots els que es manifesten a favor dels palestins, i tracten de genocidi l’autodefensa israeliana, se’ls hi hauria de fer entrar a la closca, que anar a favor dels palestins ha de voler dir anar contra Hamas i contra Hizbollah, que amb les seves accions, els fa servir de carn de canó i a qui importa poc quants palestins deixin les seves vides per tal d’aconseguir que el món es posi contra els jueus, sense voler veure que amb les barbaritats comeses per exemple aquesta vegada, només aconsegueixen l’efecte contrari.
Al començament del primer article, ja deia que la culpa és de les dues bandes. Però l’evolució dels fets des de fa ja un segle, crec que dóna la part més gran de culpa, sense comparació, als manaires àrabs de tot aquest temps. La culpa que l’orient mitjà sigui un polvorí, enlloc d’una regió on la col·laboració de dues cultures diferents reverteixi en progrés i benestar per tots els seus habitants.
I qui cregui que tot el que he exposat és aigua passada s’equivoca. Com ha dit algun savi: si no sabem d’on venim, no sabrem mai on anem.
