De tant fer-la servir per batejar fins i tot el que n’és un simulacre, la paraula cultura s’ha degradat. Com en tota realitat, en la cultura hi ha gradacions, però d’un temps ençà es vol confondre. Hem de distingir entre l’alta cultura i la cultura popular, la cultura de nivell i la cultura de masses.
La cultura de masses està en sintonia amb el gust majoritari, entreté i és estimada pel mercat per la seva comercialitat: lleugera, circula pel camí més fàcil. L’alta cultura requereix no només un talent notable per cultivar-la sinó també un esforç personal per part de l’emissor que comparteix amb el receptor, que, com ell, busca un intercanvi, un diàleg i, fins i tot, una comunió en el més íntim de l’ésser. És així com els grans creadors ens parlen a l’orella sempre que els vulguem escoltar.
L’alta cultura és per a tothom? Sí, cal afirmar, però no tothom la vol, és una evidència. Si es volgués de debò, no de forma retòrica o demagògica, seria més sol·licitada i apreciada. Hi ha una gran impostura, una gran hipocresia al respecte: es reclama més cultura, però quina cultura?
De manera subliminal, hi ha la consciència que la cultura té diversos nivells, però interessa confondre’ls passant el raser que ho iguala tot. Els poders ho veuen de bon ull: així la gent està entretinguda, pa i circ, com en l’època romana, i el mercat ho fomenta: intenta vendre garses per perdius perquè del que es tracta és de facturar com més millor, no d’incitar la realització d’un tipus de cultura que promogui el vol de l’esperit, que alimenti la sensibilitat i la intel·ligència de la persona, que esperoni la seva percepció crítica, que adobi el terreny per a la florida dels seus valors i qualitats humanes sempre en vies d’aprenentatge. La cultura és un camí de formació permanent de la nostra humanitat mai no acabada. Mai no se sap prou de res com saben els que saben.
Una època s’havia cregut que la cultura enaltia, elevava, civilitzava i es desitjava atansar-s’hi. La cultura havia de fer sortir de la ignorància, en el ben entès que la cultura no és només alfabetització i ensenyaments reglats obligatoris, sinó un treball voluntari de creixement personal a través de manifestacions culturals que el promoguin. Però d’un temps cap aquí la cultura humanista que en les seves diverses fases històriques que va afaiçonar Europa està en crisi. Aquesta cultura cada dia que passa demana un esforç més gran realitzar-la i manifestar-la: minoritària i sovint menyspreada en els nostres dies per considerar-la elitista quan de fet no en voldria ser, ja que la vocació de la cultura és la transmissió, no troba gaires plataformes per a la seva difusió. Així, a més de cultivar els talents que cada autor pugui tenir per tal de fer una obra en la mesura del millor de si mateix com van fer els avantpassats l’obra dels quals ara podem admirar en museus, biblioteques i sales d’òpera i de concerts, aquest tipus de cultura demana l’esforç suplementari d’anar a contra corrent no pas per ganes de contradir sinó per la convicció íntima que fer una altra cosa seria trair la voluntat de l’ànima que ens dona vida.
En una entrevista a George Steiner publicada pòstuma per Nuccio Ordine, tots dos amics dels clàssics i grans humanistes europeus que trobarem a faltar, Steiner manifesta: «Hores d’ara miro en primer lloc d’entendre per què es fa més gran cada dia l’abisme que em separa de l’irracionalisme modern i, goso dir, de la barbàrie creixent dels mitjans, de la vulgaritat dominant…»
És el que esdevé quan la cultura s’iguala per baix i en queda escapçada la cultura que il·lumina el pensament i el treu de la tirania dels baixos instints que, en els seus extrems, prou que ho sabem, porten a la barbàrie. L’alta cultura, la cultura de nivell, és per a tothom, però cal cultivar-la, cal treballar-la i, sobretot, cal voler viure en l’alegria que procura aquest raig de sol que eixampla el cor i la mirada, que crea bellesa i és mestre en empatia i coneixement.
