L’ex-president espanyol Felipe González sentencià el 2011: “Es pot governar una estona sense Catalunya però mai contra ella”. Tanmateix, ell no s’aplicà la màxima ni quan governava ni fa poc quan titllà els catalans de “minoria en extinció”.
La defectuosa democràcia espanyola acumula prop de 15 anys de capteniment frontal anti-català, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 amputant l’Estatut. Els darrers sis anys han estat virulents, nefastos, insuportables, malgrat -o potser a causa de- pactes i “desjudicialitzacions” (sic) negociats a preu d’or per una formació independentista que ha combinat por, maldat i incompetència per a prioritzar el partit per sobre del país. Aquesta deriva ja s’està revelant com una autopista cap a la irrellevància política.
Tornem a posar el focus en Espanya: a la tardor de 2023, ens trobem al cap del carrer i s’acompleix la profecia que contra Catalunya, no es pot governar. Madrid xoca amb la realitat i comprova que l’independentisme és ben viu i li passa factura per una repressió que en cap cas pot sortir de franc.
Espanya s’ha abandonat a les baixes passions repressores a la lleugera, sense assumir-ne el cost perquè postposava el pagament a crèdit. S’ha fet un fart de legislar a mida contra els catalans, de prevaricar i rebregar l’Estat de Dret, d’inventar milers de causes penals per a empresonar i assatjar innocents i atemorir de passada tot un país, d’espiar sense fre, i de perseguir oponents polítics per mitja Europa.
El pacte de Brussel·les és un acord de pau en forma de negociació d’investidura que obliga Espanya a mirar-se al mirall. El que hi veu, a la manera de Dorian Grey, no és la disfressa de bonica democràcia europea, sinó el vell abusador violent i tronat de sempre.
Els guardians de les essències pàtries son gent molt perillosa i des de fa segles s’han avesat a imposar la seva voluntat. Més que mai, la seva diana és el president Puigdemont. Com tothom sap, el 130è president viu des de fa més de sis anys sense l’escorta armada que legalment li correspon. Des de 2018, Esquerra Republicana ho ha pactat tot amb el PSOE, però mai no se li ha acudit incloure a les negociacions l’obligació legal del Ministeri d’Interior de permetre la protecció del líder català a l’exili. Ara que Junts és imprescindible, per fi s’ha encarrilat aquest tema pendent.
El règim espanyol té mala peça al teler. La solidesa dels pilars d’una democràcia no ve donada per autos de fe sinó per fets objectius, i la degradació de les seves institucions és ja impossible de dissimular. Un exemple de bumerang n’és el recent debat al Parlament Europeu sobre l’Estat de Dret espanyol, un intent desesperat del Partit Popular d’aconseguir ajuda exterior en la seva particular croada contra l’amnistia. Fou un espectacle denigrant per a la dignitat del Parlament Europeu, sotmès a un agre esperpent al més pur estil hispànic. ¿Com no va veure venir el PP que posar llum i taquígrafs internacionals sobre el funcionament de la democràcia espanyola seria un gol en pròpia porta, un regal als independentistes? I com el Partit Popular Europeu s’ha deixat manipular de manera tan matussera per Madrid, fins al punt d’erosionar les institucions i els valors europeus?
El debat a l’Eurocambra es focalitzà en Pedro Sánchez i el president Puigdemont, com era de preveure. Com a negociador, el president legítim català juga a una altra lliga. Ha encetat un procés de pau, ha esbossat un horitzó de tranquil·litat a milers de represaliats i ha sembrat la llavor de la tsitsània al cor de l’Estat. El conflicte ha tornat al seu origen, Espanya i la seva capital bull a les nits. Catalunya, en canvi, és una bassa d’oli on el 60% de la població dona suport a l’amnistia.
Aquesta fita s’ha assolit gràcies a haver mantingut la posició i dignitat de la presidència a l’exili durant més de sis anys, i a la força dels 7 diputats de Junts, amb la col·laboració dels altres 7 d’Esquerra. Han estat pocs vots, però extraordinàriament rendibles. Els abstencionistes indepes no hi han ajudat gens, per cert. Gens ni mica. Que consti en acta.
Tot Europa parla de la profunda crisi política a Espanya perquè el líder a qui l’Estat i els grans partits perseguiren com a delinqüent ha conservat prou suport polític a Catalunya per a doblegar-los. No han pogut atrapar-lo ni convertir-lo en anècdota. Ell ha sabut mantenir la paciència, perseverança i perspectiva. Va sent hora de tornar a engegar el procés cap a la independència.
