Aquests mesos, potser ja anys, estem sentint parlar de la separació de poders més del que podria esperar-se en una democràcia plena. En realitat, en aquests darrers temps s’ha esmentat més aquest tema que en les quatre dècades anteriors.

Sentim massa sovint càrrecs d’alguns poders de l’estat insistir en el fet que Espanya és un estat de dret i que hi ha divisió de poders. Ens ho repeteixen massa vegades. Va bé recordar aquella dita que diu: Qui presum, fa fum. Si tant ens ho diuen és perquè massa gent en dubte. No s’ho creuen ni els que ho diuen. Massa gent qüestiona aquest estat de dret.

Com que no soc politòleg, ni sociòleg, ni res de tot això, em limitaré a agafar la definició del TERMCAT, que acostuma a resumir molt bé algunes idees. Ens servirà.

Per definir estat de dret diu: Model d’estat on regeixen la divisió de poders, la supremacia i reserva de llei, el reconeixement i la garantia dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans, el principi de legalitat de l’Administració pública, el control judicial ordinari de la potestat reglamentària i de la legalitat de l’activitat administrativa i el principi d’integritat patrimonial en cas de lesió de drets o béns per raons d’interès públic.

Per ser un estat de dret, cal que es complexin totes i cadascuna d’aquestes condicions.

Em centraré només en la divisió de poders. Un aspecte que va ser definit per Montesquieu fa ja més de dos-cents cinquanta anys. Separava el poder legislatiu, que a Espanya serien els diputats i senadors; el poder executiu, principalment el govern de l’Estat; i el poder judicial, que són el jutges i magistrats i amb una autonomia funcional, el ministeri fiscal.

Diria que ningú planteja gaires problemes sobre l’organització i pràctica dels poders legislatiu i executiu, tot i que alguns abusos es fan. Especialment, quan l’executiu, amb subterfugis, mira de saltar-se les competències del legislatiu i, especialment, no retre comptes ni respectar i convertir en una comèdia les comissions específiques.

Els problemes més habituals i greus en les democràcies imperfectes es donen quan els altres poders volen controlar el poder judicial o quan els membres del poder judicial no actuen d’acord amb el principi d’imparcialitat. Malgrat que la majoria es comporta com caldria esperar, hi ha reductes de comportaments poc adequats i manquen els mecanismes correctors.

La principal causa rau en la forma en què es nomenen els òrgans de govern del poder judicial. El sistema espanyol ho deixa en mans del Congrés i el Senat, mentre que altres sistemes ho deixen en mans dels jutges. Clar, una cosa és deixar-ho en mans dels jutges i l’altra en mans d’unes associacions que no representen al conjunt dels jutges i que són de caràcter ideològic, dominades per famílies dominants en èpoques que volem oblidar.

En el sistema espanyol hi ha una clara ingerència política, ja que, encara que digui la llei que es trien per majoria de 3/5 parts dels membres de la cambra entre juristes de reconegut prestigi i entre jutges i magistrats, no es fa altra cosa que quotes entre amics. Això del prestigi, la independència i altres característiques, són guarniments que no cal ni considerar. Alguns currículums dels darrerament nominats són ben discutibles.

En els darrers temps, els que més s’omplen la boca de separació de poders, el Partit Popular, s’ha dedicat més de cinc anys a bloquejar el poder judicial perquè, senzillament, el volia controlar amb els seus amics.

Un exemple el tenim de fa ara cinc anys, quan PSOE i PP van intentar un pacte de renovació del Consell General del Poder Judicial. Es veu que l’encarregat de negociar per part del PP era Ignacio Cosido, aleshores senador i portaveu del PP. Ell molt ufanós i, segurament, volent-se fer valer, va dir per WhatsApp que havien d’estar molt contents perquè presidiria el TS i el CGPJ Manuel Marchena, i que a més, controlarien la sala segona per darrere i la sala especial 61. No entro en què fa cada sala. Només que deixava clar el membre del PP, que Marchena era home seu a través del qual controlarien la justícia. Deixo de banda el que pogués ser o pensar Marchena de tot plegat, s’hi va apartar. Només em refereixo al PP i a les seves formes. Ja es veu que per a ells la independència del poder judicial és un concepte imprès en el paper higiènic.

Tant que els agrada acusar de corrupció als seus enemics polítics! Aquest exemple és pura corrupció política practicada pels membres del Partit Popular.

No m’estendré en posar noms i cognoms als casos més coneguts. Fa molt poc Patrícia Plaja, portaveu del Govern està en una situació incòmoda per haver dit el que pensa el Govern de determinades imputacions.

Els jutges i magistrats, també els fiscals, poden signar els documents que vulguin, però mentre no siguin capaços de posar ordre a casa seva, no impediran que molta gent faci llistes amb els noms de les persones imputades i llur ideologia i noms de les que no són imputats i la seva. Montesquieu no va citar els poders fàctics.

Malgrat tot, encara el pensament és lliure. Quan jo era adolescent hi havia un conjunt que es deia Els Sirex. Una cançó que va triomfar era: Si yo tuviera una escoba. En aquells anys no podien ser més explícits.

L’estat de dret requereix una escombra.