A Agramunt no hi havia anat mai fins que vaig anar-hi a conèixer personalment Guillem Viladot, l’octubre de l’any 1992, en una de les seves performances creatives en el marc de la Festa del Torró. Llegir l’havia llegit, i m’havien impressionat molt les seves històries de Riella, la seva Agramunt mítica. Un escriptor que és capaç de mitificar amb tanta poesia com realisme la seva terra natal m’admirava. Ell, que sabia somriure amb els ulls, va sentir-se molt satisfet que jo conegués tan bé els seus relats d’infantesa i els retrats de la gent de Riella. Li vaig explicar que n’era responsable un professor meu de literatura, Ramon Cotrina (traductor, entre d’altres, de Michel Quoist). Ni de l’un ni de l’altre no me n’oblidaré mai, els seus ensenyaments sobre escriptura van orientar la meva recent iniciació en aquest camp amb voluntat de persistir-hi amb cara i ulls.
L’amistat va durar fins que Guillem Viladot va morir el novembre de l’any 1999. L’amistat roman perquè en Guillem forma part del cercle dels meus morts estimats, i més d’una vegada em trobo parlant amb ell com parlo amb el meu pare o la meva mare. A l’any de ser mort vaig publicar un llibre de poemes que li està dedicat: Addicte a la bellesa. Guillem Viladot n’era en grau suprem. Ell sempre deia que les terres dels Plans de Sió li havien mostrat la bellesa, el misteri i l’espiritualitat del desert, no perquè els Plans de Sió ho siguin, un desert, sinó pel paisatge daurat i aspre dels grans camps de blat i aquells cels que no caben en la mirada i evoquen l’infinit.
Jo d’Agramunt només en coneixia el torró, la menja preferida de la meva mare perquè són molt bons, però també perquè eren els torrons que per Nadal li comprava el seu padrí, la persona que més atenció li va fer en la seva infantesa en la casa pairal d’un petit poble de l’Alt Penedès. I potser també perquè la mare deia que potser en veníem, d’Agramunt, del seu call. Si miro una fotografia del meu avi matern veig que ben bé podria passar per un rabí.
Tots aquests prolegòmens són per escriure que en la lectura de La terra dura. Retorn al cor de Catalunya (Pòrtic), d’Anna Punsoda, he sentit tanta proximitat amb el seu relat, i agraeixo tant que hagi posat per escrit el retrobament amb el seu paisatge d’infantesa, que hi hagi anat a viure amb la seva família, que al costat de la seva fecunda tasca intel·lectual com a escriptora i editora s’impliqui amb els problemes d’aquesta terra dura que, això no obstant, toca el cor fins a tocar un cel de veritat que pot veure cada dia llevar-se davant dels seus ulls.
Amb un text molt personal i molt ben escrit, a La terra dura Anna Punsoda, nascuda a Concabella, ofereix la bellesa secreta d’un lloc: els Plans de Sió, a la comarca de la Segarra, concretament des de Les Pallargues, on ara viu. A prop del castell de Florejacs al nord, que atresora tantes llegendes, i el castell de l’Aranyó al sud, on va néixer l’escriptor Manuel de Pedrolo, Anna Punsoda ha escrit un relat on es van trenant la recerca històrica, la descripció geogràfica, la reflexió sobre la pertinença als llocs i la via de cadascú per aportar el millor de si al món, les converses amb la gent que hi viu i hi treballa, els grans problemes mediambientals que s’han d’acarar i que cada dia cremen més, la particular idiosincràsia dels seus habitants fruit de les dificultats.
No em considero una persona inculta, però jo no havia sentit mai a parlar d’Aurembiaix d’Urgell (l’ultima comtessa d’Urgell entre el 1209 i el 1231), fins que me’n va parlar Guillem Viladot, i poso aquest exemple perquè en general estem mancats del coneixement del territori i de la seva història més pròxima. La relació amb ‘la terra dura’ em va venir via amistat, i cada vegada que hi anava sentia com hi respirava ensems de la mateixa manera que ara porto al cor les muntanyes del Pirineu a l’Alta Ribagorça: a Boí hi viu la meva filla i la seva família. La província de Lleida és a tocar amb les autovies, però no la coneixem prou més enllà de saber que s’hi fa bon oli. Un relat tan viu, tan sentit com el d’Anna Punsoda és un present preciós pels sentiments profunds desvetllats en el procés de la seva reconciliació amb la terra que la va veure néixer, com també per a nosaltres que segur, segur, tenim més d’un motiu per atansar-nos-hi, i que sempre porta aparellat l’amor, o l’amistat, o, simplement, l’estima per les terres de Catalunya en les seves múltiples fesomies.
