Si del dia vols profit, que no et trobi el sol al llit diu la dita catalana. «Tenim una Catalunya més àrida en tots els sentits» va respondre Sarai Sarroca, directora del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). Una altra dona, Celeste Saulo, secretària general de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) va subratllar la importància de les «accions a mitjà termini, com pot ser planificar per a un escenari on, per exemple, sigui evident que el règim de pluviometria s’estigui modificant». Quant de temps fa que, a Catalunya, és evident que plou menys?
El nou Atles Climàtic 1991-2020, que s’ha publicat aquests últims dies, resulta un magnífic testimoni que Catalunya, ara, és un país més àrid que el país on varen viure els nostres pares. Per dir-ho de la manera més sincera i senzilla possible: fa més calor i plou menys. És possible que tinguem un dia o, fins i tot, una setmana o un any plujós. Tanmateix, en una perspectiva a mitjà i llarg termini, Catalunya, avui, té menys aigua de pluja i l’àrea semiàrida del país s’ha fet més gran.
Des del Govern Alternatiu hem insistit de fa molts mesos a advertir que el nostre país estava patint un canvi climàtic estructural i que, a causa d’això, la gestió de l’aigua podia complicar-se. La Conselleria d’Acció Climàtica va estar-se mesos i mesos repetint, i encara ho fa ara, que la gent havia de ser responsable en l’ús de l’aigua. El cert, però, és que els consums són austers a tot el país. Després de més de dos anys llargs de sequera, ja som al cap del carrer.
Fa uns anys, Catalunya liderava els rànquings dels països més avançats i competitius. Jordi Amat creu que un dels moments que representa la pujança catalana varen ser els Jocs Olímpics del 1992. De tot aquell temps, que guardo a la memòria com una època d’èxit, n’han quedat moltes coses, entre les quals la nostra empenta en investigació i innovació. El problema de l’aigua té solucions tecnològiques. Hi ha països més àrids i menys plujosos que Catalunya, que han trobat respostes per mitjà de la reutilització o la potència de les dessaladores.
La planificació és clau a l’hora de valorar la feina d’un govern i Catalunya ha entrat en problemes greus, que tenen afectacions econòmiques directes, a causa de no haver encertat en pronòstics. Invertir perquè els catalans poguéssim reutilitzar molta més aigua, hauria estat quelcom raonable i hauria tingut uns riscos acotats. Per tant, no he estat capaç de comprendre per quina raó s’ha estat a l’espera únicament de l’arribada de pluges, en lloc d’haver pres decisions més valentes fa vint o vint-i-dos mesos.
El canvi climàtic s’ha accelerat i alguns escenaris, que els científics havien previst per la segona meitat de segle, són d’actualitat. L’adaptació serà clau i hi haurà països que en sortiran millor posicionats que d’altres. Amb els diferents governs dels últims deu anys, Catalunya és a la cua de les renovables a Espanya i a Europa. Tampoc no s’ha avançat ni poc ni gens en una gestió de l’aigua més moderna i avançada. La situació fa que molta gent tingui motius per estar enfadada de veritat.
El govern ha de situar-se en el nou escenari global i adaptar el país. I, això, requereix d’admetre les pròpies responsabilitats d’entrada i respondre en conseqüència. La Generalitat ha de voler liderar els canvis que la sostenibilitat exigeixen, ja no només per viure millor o per combatre l’escalfament global. Ja no només per això, es fa més evident que mai que aquests canvis són imprescindibles per a la competitivitat i creixement econòmic de Catalunya. Aquests són camps prioritaris on Catalunya ha de voler recuperar l’ambició i el lideratge.
