Va ser a Grècia, aproximadament el 500 aC. on es va donar a conèixer i implementar per primera vegada de manera sistemàtica un predecessor de l’actual democràcia liberal. Aquesta, fonamentalment, es basa en un mecanisme que assegura que els governants són escollits pels governats mitjançant eleccions lliures, que permet que tots els individus estiguin subjectes al mateix estàndard legal i siguin iguals davant la llei, i que forci la separació de poders dividint les responsabilitats governamentals entre la branca executiva, la legislativa i la judicial.
En l’actualitat, el funcionament politicoeconòmic de la societat occidental és massa complex per a reduir-lo a aquestes concises idees formulades ja fa més de dos mil anys. Així i tot, ens basem en la seva mera existència per afirmar que la humanitat ha aconseguit construir un model de societat just, igualitari i sobretot lliure. Fins a quin punt, però, és aquesta creença vàlida? Es pot equiparar la pràctica de la democràcia a la llibertat d’una nació?
En la seva concepció teòrica, la democràcia és utòpica en una gran varietat d’àmbits, permetent el manteniment d’una societat participativa i equitativa indirectament dirigida pels individus que la formen. Idealment, no hi ha cap impediment en la presentació de les candidatures, i s’ofereix l’oportunitat d’escollir lliurement el partit que més representa les teves idees i necessitats. Les lleis són constituïdes i aprovades pels representants escollits pel poble, que han de vetllar per prendre les decisions que més afavoreixin a la majoria per així propiciar la seva victòria en les pròximes eleccions. Aquest fet genera un cicle en què els polítics, cadascun filtrant amb el seu compàs moral, presenten les idees que més creuen que beneficiaran a la població, la qual acabarà elegint el candidat que més hagi encertat.
Arran de les decisions polítiques, els ciutadans gaudiran d’uns o d’uns altres canvis que aniran construint la societat ideal, en la qual també mantindran la igualtat davant la llei, el dret a la defensa enfront d’un tribunal independent, i en la qual seran servits per un cos policial que vetllarà per la seva protecció en qualsevol possible cas de perill. Si bé és cert que un sistema que proporciona tals serveis és digne de ser denominat com un portador de la llibertat, la realitat anteriorment descrita no és més que ciència-ficció, un precari anàlisi en el buit que no contempla les intricades complexitats d’una societat en el món real.
En la pràctica, la democràcia actual és generalment ineficaç i sovint no aconsegueix mobilitzar veritablement l’opinió pública. Això es deu al fet que les decisions polítiques i econòmiques sovint són determinades per interessos de classe, o almenys limitades per aquests. Aquests actors poden guanyar influència política a través de la recaptació de fons i els mitjans de comunicació, forçant els polítics a complir amb les demandes del capital. Això ha conduït a un conflicte entre les promeses electorals i les polítiques que finalment s’implementen. Mentre que en teoria els ciutadans poden triar els seus propis representants, en la pràctica les opcions disponibles estan filtrades per interessos financers, limitant així la veritat ideològica i la diversitat política.
Aquest conflicte també es veu en el Parlament de Catalunya. L’1 d’octubre de 2017 es va celebrar un referèndum en què es va demostrar que l’independentisme era el desig de gran part del poble català (90,2% votants a favor). Que el govern espanyol es negués a permetre que Catalunya expressés la seva voluntat a través del referèndum és una mostra de com el sistema democràtic es manipula per impossibilitar les decisions de la població que no s’alineen amb les necessitats de l’estat i els interessos capitals i imperialistes que el mouen. L’anterior cas i la infinitat d’esdeveniments històrics que han patit la mateixa conclusió exemplifiquen com la ciutadania té veu i vot fins que aquesta creua el límit que el govern vol permetre, el parer del qual preval tirànicament sobre el dret del poble a l’autodeterminació.
És ingenu, doncs, argumentar que la participació popular regeix la política nacional, i no es pot equiparar el sistema democràtic espanyol (d’igual manera que el de molts altres països) amb la llibertat, ja que aquesta n’és una de condicionada, una que tan sols es mostra efectiva dins del terreny ideològic que no resulti antagònic a l’ordre establert. Sí que som lliures a escollir entre una ideologia i una altra, entre uns candidats i uns altres, però mai cap d’ells podrà prometre un canvi real; els que ho han fet i han guanyat, la història ja ens ha explicat on acaben.
Vol dir això que la democràcia no és efectiva, que ha de ser eliminada? No. Fins al dia d’avui, cap sistema polític ha significat un canvi tan abismal en l’estàndard de vida i en el poder organitzatiu de cada individu d’una societat com ho ha fet la democràcia, tot i els desencerts en la seva aplicació, s’ha de reconèixer com el camí correcte cap a la verdadera llibertat. L’errada aquí, tanmateix, és conformar-se amb el seu estat actual, no aspirar a la seva millora. El problema no és associar la democràcia amb la llibertat, el problema és assumir que com a societat hem ja assolit una verdadera democràcia en el seu estat més pur; hem de conscienciar-nos que hi ha decisions que ens afecten directament les quals encara no estan en les nostres mans, que mentre hi hagi impediments en l’aplicació de polítiques aprovades per tots, el poder que creiem tenir no serà més que il·lusori, i que per saber que vivim en una societat veritablement lliure no serveix que ens ho expliquin, sinó que ho hem de percebre, ho hem de poder aplicar, i hem de poder decidir sense restriccions ni excepcions.
