La paraula racista deriva de raça. En realitat, com sabem perfectament, no té res a veure amb la raça, més aviat es fa servir per designar aquells que consideren superior una ètnia que una altra i menyspreen o discriminen els de l’ètnia considerada inferior. És cert que haver nascut en un lloc o altre, sort o atzar, et confereix diferents entorns i condicions vitals i, sobretot, oportunitats, però no té res a veure amb una superioritat innata. Potser seria més adient parlar de supremacisme, el sentiment de la supremacia del meu grup sobre els altres, perquè la raça és la mateixa.

He començat referint-me a ètnies, però no es tracta d’això. No sé quina és la raó profunda que fa que els grups humans odiïn la diferència. És una constant al llarg de la història. Està ben descrita la discriminació dels pèl-roigs i la dels albins. Coneixem pobles en què les persones amb característiques físiques particulars o fins i tot malalties han estat perseguides i estigmatitzades. És la diferència, una estranya por a la diferència. Hi ha encara ara una part significativa dels “blancs” que menysté els negres. Tot allò que és diferent treu algunes persones de la zona de confort i, en molts casos, comporta agressions físiques i fins i tot la mort.

També una reacció més o menys explícita contra els que tenen una identitat sexual diferent de la binària clàssica. En alguns països la llei criminalitza aquestes diferències. No fa tants anys, a l’Estat espanyol l’homosexualitat era considerada un delicte o una desviació que havia de ser tractada mèdicament. La diferència de llengua també genera sentiments de rebuig. Fa pocs dies vam veure com les xarxes s’omplien d’insults a la futbolista guanyadora de la pilota d’or, Aitana Bonmatí, per parlar català. O el rebuig a influenciadors que fan servir el català. S’ha de ser completament imbècil per insultar algú per parlar la seva llengua.

Les guerres religioses han estat una constant al llarg de la història. Calia convertir o exterminar els que no creien com nosaltres, els escollits. El “nosaltres” defineix la religió dominant. La majoria dels casos, la religió ha estat també l’excusa per expandir-se o espoliar la minoria. Sovint, les elits dominants fan servir l’odi a la diferència per conquerir poder o espoliar col·lectius de llurs béns i terres.

Els croats anaven a tallar el coll dels infidels i pobles sencers van ser assassinats pels cristians. El mateix va fer l’any 1995 l’exercit república de Sèrbia contra el poble bosnià a la matança de Srebrenica. Prèviament, hi va haver l’holocaust alemany contra el poble jueu i, també a Europa, el genocidi armeni o l’extermini dels pobles del continent americà pels anglesos i castellans. No podem oblidar tampoc la croada albigesa. Tota la història està plena de genocidis. Cultures, religions i llengües diferents són motiu de discriminació i persecució en un cantó o un altre. Els conflictes entre cristians, musulmans i jueus són ancestrals. No crec que cap país se n’escapi. En un moment o altre de la història haurà discriminat, perseguit i assassinat.

Aquest odi a la diferència es fa a hores d’ara més explícit davant de la immigració musulmana. Hi ha, malauradament, un substrat en la naturalesa humana. Hi ha conservadorisme, que no vol que canviï l’entorn, la zona de confort.
No és gens estrany que l’ocupació d’espais que ens eren exclusius, per una quantitat gran en poc temps per persones d’altra cultura, llengua i religió i en una situació precària, -cosa natural, altrament no haurien vingut-, generi rebuig. Especialment perquè modifica l’entorn i altera l’equilibri a què estàvem acostumats. Agreuja la situació el fet que en molts aspectes tenen comportaments i costums que nosaltres ja hem deixat enrere.
Coneixent els comportaments humans, res del que comento hauria de ser desconegut per als governants ben formats. És molt greu que la necessària immigració no s’hagi ordenat i que no tinguem els mitjans per fer complir les normes de convivència quan s’altera l’ordre.

Aquest fracàs és general a Europa Occidental. D’una manera o altra tots els països reben immigració sense que es disposi de sistemes d’acollida i integració. Els governs i els poders que els controlen, han fallat. És il·lusori pensar que aquest és un fenomen transitori i no acceptar la realitat.

La resposta primària d’una part de la població indígena és pensar que aquests partits polítics dominants han deixat que el seu espai es deteriori. Per raons molt diverses. Uns perquè tindran massa a prop gent de cultura “estranya”. Altres sentiran que la llengua està amenaçada. Les raons són múltiples. Sumem a això missatges falsos difosos per grups interessats. La conclusió és fàcil. Tots aquells que prometen retornar les coses a la situació anterior, suposadament ideal, són benvinguts. Si sumem algunes persones d’ideologies extremes i d’esperit supremacista tindrem el còctel perfecte per demostrar que “els partits de sempre” no han sabut gestionar l’increment de població. Discursos abrandats prometent la restauració o la reconquesta tenen el terreny adobat. Discursos radicals en defensa del nostre sistema cultural, també.

No culpem als grups i partits que prediquen aquesta ideologia, no serveixen els cordons sanitaris. Culpem als governants que hem tingut i que han fracassat. Els partits extrems s’han ficat pel forat que han deixat els altres partits. Una excessiva laxitud respecte als nouvinguts quant a l’obligació de complir les normes del país que els acull ha generat una reacció que no hauria d’haver estat. La solució no és perseguir els extrems, la solució està a obligar els governants a fer les polítiques socials d’integració adequades i exigir a l’oposició que deixi de fer demagògia amb temes tan delicats. L’objectiu d’un partit ha de ser governar pel bé del país, no fer caure un govern. No són matisos, és l’essència de la democràcia. Segurament, endreçar les coses costarà diners, però molt més car serà no fer-ho.