De fa unes setmanes, hi ha una encesa polèmica en el món de l’ensenyament. Em refereixo a la proposta feta pel Govern de reduir les matèries de Ciències a l’ensenyament secundari. Les societats científiques i els professionals de l’ensenyament de les Ciències s’han manifestat en contra. Fa uns dies, el departament d’Educació i Formació Professional es va reunir amb la Plataforma “Ciències en Perill” per avaluar la situació. El tema no està tancat.
Sempre he donat moltes voltes a com es fa i evoluciona la formació dels joves. No em refereixo a la universitària, a la que em dedicava professionalment, sinó a la dels més joves, nens inclosos. M’ho he mirat des de dos vessants diferents. Un és el professional. No he participat del procés d’educació dels joves preuniversitaris, però sí en llurs formació i avaluació un cop a la universitat; clar, de la fracció que hi accedia. L’altre vessant és l’experiència personal. Jo, com pràcticament tothom, vaig anar a escola, tenia uns plans d’estudi i uns controls. Sé com estava de preparat per entrar a la universitat i el canvi de costums per adaptar-m’hi. Puc comparar els plans d’estudi de les universitats de quan jo vaig fer la carrera i els d’ara. També he vist l’evolució de germans menors, filles i nets. Haig de dir que, tant jo com els meus companys de l’Escola Pia de Balmes vam sortir ben preparats en Ciències i Matemàtiques i no vam tenir problemes. Fa unes setmanes ho comentàvem en un dinar d’antics companys.
Durant tots aquests anys, el model educatiu ha estat sotmès a canvis continus, a parer meu, fruit de teories poc basades en resultats. Uns canvis tan sovintejats que no han permès veure els resultats del canvi previ. El sistema ha estat mancat d’indicadors d’aplicació pràctica i les modificacions que s’han fet semblen més dictats per corrents pedagògics o polítics que per necessitats docents.
Més d’un cop he comentat que si els mestres i professors de secundària tinguessin la consideració que tenen els metges i els deixessin treballar, l’educació seria millor. Cert que ara els metges estan passant per una desconsideració política, però l’exigència encara és la mateixa o més. Un error mèdic que afecti una persona pot tenir conseqüències penals. L’assignació d’alumnes a un mestre que no té les condicions o la “genialitat” d’uns polítics indocumentats que malmeten la formació i la vida de desenes d’alumnes, no.
Des que jo era nen fins ara, les coses han canviat molt. Jo vaig cursar un model en què es començava el Batxillerat elemental l’any que complies nou anys, feies quatre cursos. Al final hi havia una revàlida i si la superaves podies passar al Batxillerat superior. El Batxillerat superior el començaves l’any que feies els tretze anys. Eren dos cursos. En acabat, feies una altra revàlida i si la superaves, l’any que complies els quinze, podies fer el curs preuniversitari i, finalment, si aprovaves el curs, les proves de maduresa per poder entrar a la universitat. Podies entrar l’any que feies setze anys. Eren quatre anys de Batxillerat elemental dos anys de Batxillerat superior i un any de preuniversitari. Començaves amb nou anys i acabaves amb setze o disset. Un total de set anys.
Les coses han canviat molt. La diferència entre un model i l’altre és molt gran. Entremig hi ha hagut un munt de canvis i “experiments”. Ara, l’educació secundària comença amb dotze anys. L’ESO, són quatre anys, que s’acaben l’any que en fan setze. Continuen amb dos anys de Batxillerat, que el comencen l’any que en fan setze i l’acaben l’any que en fan divuit. Aleshores fan les proves d’aptitud, les PAU o selectivitat. Si les superen, poden entrar a la universitat. Passa l’any que fan divuit anys. Han fet un total de sis anys.
En aquell model, el que jo vaig fer, en el Batxillerat superior només hi havia Ciències i Lletres i jo vaig triar Ciències. El còmput dels set cursos és el següent: vaig fer 70 hores de Biologia, 420 hores de Ciències Naturals, 210 hores de Física i Química, 245 hores de Física, 245 hores de Química i 1.050 hores de Matemàtiques.
Ara és un embolic, ja que tantes modalitats i matèries optatives fan que no es pugui construir una formació sòlida. Cal dir que, actualment, sense considerar els canvis que han generat aquesta polèmica, un alumne que hagi triat correctament un currículum que basat en la Física i la Química, faria 210 hores de Biologia i Geologia, 210 hores de Física i Química, 245 hores de Física, 245 hores de Química i 700 hores de Matemàtiques. A més, 455 hores de matèries optatives de Ciències.
La principal diferència, greu, és el menor pes de les Matemàtiques. Tanmateix, el còmput horari de les altres matèries de Ciències pot ser superior en el model actual, segons el que triïn. Un problema és que manca concatenació de les assignatures. Un alumne no tria per coherència entre assignatures, sovint tria per la dificultat que creu que tenen per aprovar. La mescla de perfils en una mateixa classe redueix el nivell.
Què està passant? Per què a Catalunya s’estan obtenint uns resultats docents catastròfics? Val a dir que no soc un expert en educació i no discutiré amb especialistes, només, com he dit al començament, tinc vivències en primera persona i he vist una evolució negativa en els coneixements de les matèries de Ciències i, molt especialment, de Matemàtiques.
Catalunya no és qui, legislatura rere legislatura, decideix modificar les lleis d’educació, però sí que té una gran responsabilitat en com les aplica. Els responsables d’Educació han considerat que l’alumne havia de saber de tot i construir el currículum. Cert que cal intentar que els alumnes surtin de l’escola sabent de tot, però la superficialitat en tot, vol dir que al final no se sap de res. Sense aprofundiment i repetició, els conceptes no quallen. És ben sabut que la lectura, especialment en veu alta, és un mecanisme per aconseguir una plasticitat neuronal elevada. No es tracta de llegir “Tirant lo blanc” en català antic i fer que els alumnes odiïn la lectura, es tracta de llegir. Llegir texts científics vol dir plasticitat neuronal i entrenar el pensament crític.
Segurament algú dirà que soc un retrògrad o similar, però no he entès mai per què s’està en contra de les revàlides. D’acord que un sistema centralista i homogeneïtzador de l’estat espanyol és inadmissible, però els mecanismes de control que proporcionen les revàlides amb conseqüències introdueixen una garantia molt superior que no les proves generals que no tenen cap conseqüència ni per a l’alumne i el seu currículum ni per a l’escola.
Cert que la complexitat dels centres ha augmentat d’una manera enorme. La universalització de l’escola, les diferències socioeconòmiques i la diversitat cultural creen una heterogeneïtat molt gran. La políticament i erròniament volguda pèrdua de jerarquia del mestre en favor d’una absurda igualtat entre alumne i professor dificulten l’ordre imprescindible. Voler que tothom, encara que no sàpiga res passi de curs és un incentiu al fracàs escolar. Fer que tot un curs quedi aturat perquè un nen o nena no aprèn és castigar la majoria. Construir una societat justa obliga a posar recursos no a intentar situar-la tota al nivell del menys afavorit.
No és gens senzill. L’actual consellera es troba amb un desgavell heretat. Tinc el pressentiment que reduir les hores de Ciències no és una idea que li hagi vingut en una nit d’insomni. Devia haver-hi algun dossier previ que ha hagut de despatxar sense temps per fer-se càrrec de la situació. Em sap greu que hagi de pair el que li han deixat.
És evident que reduir hores en un currículum de Ciències fet sense lògica és un error. No tot el drama que viu l’ensenyament a Catalunya és un problema d’hores. Probablement, una reordenació del currículum amb criteris lògics, determinant l’itinerari a seguir, reduint el nombre d’assignatures optatives, sent rigorós amb les qualificacions, restituint l’autoritat dels docents i, sobretot, introduint un sistema d’indicadors i avaluació amb implicació real millorarien substancialment els resultats.
