A les religions politeïstes sovint un dels déus té dues cares que poden simbolitzar la part amable i la part cruel que els homes els hi atribueixen, segons la vida els hi vagi bé o malament. Els exemples més pròxims que recordo són el deu romà Janus i l’eslau Svantevit. Europa, és clar, no és cap religió (encara que per molts gairebé hi hagi arribat) però també té dues cares: la idealitzada i la del dia a dia que massa sovint està tan allunyada de la primera, que fa desesperar als que n’havíem esperat un futur millor per tots els europeus. No pretenc (com diem els catalans) descobrir aquí la sopa d’alls. Però sí exposar un parell dels punts que caldrien per acostar més l’Europa real a la idealitzada. Tot plegat, és clar, des del punt de vista nostre: dels catalans.
Durant la dictadura franquista, les terres més enllà dels Pirineus eren pels catalans una terra de promissió en la que el dret i la democràcia s’havien imposat després de les dictadures feixistes i de la guerra mundial. Eren un espai on hom podia respirar a ple pulmó, sense l’ombra dels esbirros al costat de la porta. Després, quan europeus de visió històrica (Monnet, Adenauer, de Gaulle, etc.) van engegar l’Europa dels sis, l’atracció de poder un dia ser-ne part encara va augmentar. I va arribar el gran dia que hi vam entrar. I de mica en mica va venir el moment de les desil·lusions paulatines, una desil·lusió que s’ha fet enorme en el temps transcorregut des de l’octubre del 2017. Què és el que ha portat la Unió Europea per un camí, que per molts i no sols pels catalans, és decepcionant? Mirem-nos només un parell d’aspectes. Per una anàlisi extensa i a fons, ni soc jo la persona adequada ni ho són un parell d’articles.
La Unió Europea, ha aconseguit certament moltes millores i sobretot un dels seus objectius principals dels seus fundadors: que mai més entre els seus països hi hagués un conflicte armat. Però als fundadors de la UE, no els hi hauria passat mai pel cap, que l’empresa que engegaven es pugués convertir en una gegantina maquinària burocràtica que pretengués dictar si els cogombres havien de ser rectes o torts per poder ser venuts als països membres. Però tinguem-ho clar: el que als fundadors no se’ls va ni ocórrer va ser que la Comunitat Europea, com es deia llavors, pogués ser una eina per reparar injustícies històriques a molts dels pobles sense estat que en formen part. I així, l’Europa de les grans llibertats que tants somniaven, és només una eina de relacions i col·laboració entre els estats, no entre els pobles que hi viuen. Aixó certament no és poc si pensem en les dues grans guerres del segle XX. Però no és prou.
Les institucions europees (quan es van crear no podia ser d’altra manera) són fetes per impulsar la col·laboració entre els estats membres, sense ficar-se en els “assumptes interns” de cadascun, de no ser que hagin fets que atemptin greument contra els principis més sagrats de la Unió. Però això és sovint una qüestió d’interpretació i si la Unió ha dictat mesures punitives ho ha fet amb comptagotes. I els catalans ens hem sentit ben desemparats quan de la repressió de l’estat espanyol que patim, Comissió, Consell i Parlament europeus se n’han desentès, ensenyant-nos com Janus o Svantevit la seva cara desagradable. En el següent article miraré d’exposar en què crec que hauria de consistir la cara amable que trobem a faltar. Que potser de moment sigui utòpica no descarta de cap manera que sigui necessària ni que arribi un dia que es pugui realitzar.
