Incidir en els comandaments centrals espanyols democràticament, com a millor manera d’usar el nostre DNI, ens permetrà tornar-hi. La independència cada dia és més fàcil tot i els continuats ajornaments. La llei electoral espanyola dona 48 diputats a la Catalunya Principat que sobre els 350, sense comptar els de la resta de la nació, suposa un 14% decisiu en tots els sentits.
El sistema bipartidista espanyol ha cavat la seva pròpia fossa i quan els resultats són molt iguals, com passa en aquests sistemes, la clau la tenen els partits frontissa. I aquesta és la millor oportunitat per Catalunya. Està clar, cal dir-ho que dels 48 diputats no tots són d’obediència nacional i representen interessos estrangers, colonials o directament extractius. Però per molt poc Espanya serà ingovernable.
Ara mateix, només 15 diputats, amb un cert alè d’independentisme, ja condicionen tota la política espanyola. I l’estat trontolla. Ha d’aprovar lleis estrafolàries com la llei d’amnistia, ha de frenar el traspàs de competències en immigració o ha d’anar pel món demanant l’oficialitat del català quan no ho és a tot l’estat. Tot plegat, inversemblant i certament estrany.
Per tant, ser al Congrés de diputats és altament efectiu si se sap aprofitar bé. Hi ha molt a guanyar. Pot permetre desencadenar la independència de Catalunya. La millor opció i el millor negoci. Els catalans podrien sortir del bucle històric que patim des l’ocupació i liquidació des les nostres constitucions i llibertats. Però cal ser-hi!
Els fets, tot i així, ens obliguen a una reflexió. És el PSOE PSC qui manipula Catalunya, i no cap altra força política. Són ells que, amb diferència, esgarrapen més vots dels residents a Catalunya, catalans o no. I com opció ideològica només des de les esquerres catalanes podran arrabassar part del seu electorat. Aquesta és la funció nacional d’ERC que JXCAT no reconeix ni en pintura i suposa una molèstia permanent. La sociovergència, en clau electoral, no té cap recorregut.
Els vots dretans catalans, de residents o autòctons, en canvi, per la seva càrrega nacionalista són els que estan en discussió. Ara sabem que Aliança Catalana, en paraules de la seva líder, no vol presentar-se a les eleccions espanyoles. No vol discutir vots al PP, VOX o JUNTS on són més decisius. Ni vol determinar la ingovernabilitat espanyola com sí pretén el FNC, Front Nacional de Catalunya. És el FNC que no reconeix les institucions espanyoles a Catalunya i vol fer front a les forces d’ocupació espanyoles i franceses tot afeblint el seu marc actual. Per això li reclamen que es presenti a les eleccions estatals i com van fer els irlandesos, i els bascos, democràticament usar les institucions espanyoles per a fins nacionals.
L’enemic comú a batre és el PSC PSOE i és el que per a molts sembla el més simpàtic o, encara pitjor, el menys dolent. Greu error que ens condueix a un provincialisme estèril i a continuar essent una sucursal més. Per aturar-ho hi ha dos fronts clars. El primer saber-ho i el segon el que li reclamen al Front Nacional de Catalunya.
