El proper 28 d’octubre, el Sindicat d’Estudiants convoca una nova vaga. Des de l’inici de curs ja se n’han convocat dues, però aquesta ens toca de més a prop. És en memòria de la Sandra, la noia de 14 anys de Sevilla que es va suïcidar després de patir assetjament escolar. El seu no és l’únic cas. Segons un estudi recent, aproximadament dos alumnes per classe a Espanya pateixen assetjament escolar, i una cinquena part d’aquests, ha tingut pensaments suïcides. Així doncs, en aquest context, el Sindicat d’Estudiants llança el crit d’’aturar el bullying” i demana responsabilitats. D’acord.
Però, perdoneu, algú ho havia de dir: no podem seguir disfressant d’activisme el que, massa sovint, no és més que desconnexió.
Milers d’estudiants es mobilitzaran contra el bullying, mentre l’han exercit, ignorat o tolerat; i ja sabem que callar és com estar al costat de l’agressor. I això no és una acusació, sinó una realitat que es veu a escoles i instituts.
D’altres, convençaran els pares a autoritzar-los a fer vaga amb enganys com «ningú anirà a escola», «si hi anem no farem res». Alguns, en el millor dels casos, faran deures o estudiaran per exàmens.
Però això no és fer vaga! Així és com una jornada de vaga es converteix en una jornada buida, en un dia d’esbarjo. I tal i com jo mateixa vaig escriure a El Punt Avui no fa gaire, fer vaga no és fer «el vago», i autoritzar-ho per rutina és menystenir totes les lluites que han fet possible aquest dret.
La vaga ha de servir per millorar el sistema i evitar, en aquest cas, que hi hagi més suïcidis per assetjament escolar. La vaga ha de servir per remoure consciències, és a dir, per educar. Així doncs, perquè no seguim educant des de les escoles? Si volem instituts lliures d’assetjament, comencem per fer autocrítica. Convertim les jornades de vaga en jornades amb sentit: on es puguin fer tallers anti-bullying, on es puguin obrir debats i espais de diàleg, i a arribar a acords de millora, a prendre compromís, que això no quedi aquí i millorar. I a ser possible, impliquem tota la comunitat educativa.
La Sandra mereix memòria, però sobretot compromís. I això no s’aconsegueix amb un dia lliure. S’aconsegueix amb valors. Amb coherència. Amb una educació que no només protesta, sinó que es transforma.
