Després de sis anys al monestir del Miracle (des de finals del 2019), el P. abat Manel m’ha demanat de tornar a Montserrat.
Vaig arribar al Miracle el 12 de novembre del 2019, uns mesos després que el P. Ramon Ribera tornés a Montserrat, quan el P. abat Josep Mª Soler que em proposà d’anar-hi al Solsonès a reforçar la petita comunitat de monjos, cosa que vaig acceptar de seguida. Per això en retornar a la muntanya santa, he deixat el Miracle (envoltat de vinyes i de camps de cereals), on hi vaig viure sis anys i ara he ocupat una altra cel·la a Montserrat.
Tot i que Sant Benet preveu a la Regla que els monjos dormin en un espai comú (RB 22), el retorn a la cel·la individual, com ens recordava a les seves Glosses l’abat Cassià Just, “està ben justificat, d’acord amb el context humà actual”. I és que “la cel·la assegura un espai d’intimitat personalitzador i equilibrant psicològicament i ofereix més possibilitats per a la pregària i per a la lectio”.
Sant Benet, que vol que al monestir el “vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel”, preveu “que l’abat doni totes les coses necessàries” (RB 55) a cada monjo. Actualment no és pròpiament l’abat que dona als monjos el que necessitem, “cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes” (RB 55), sinó que són els diversos àmbits del monestir que proveeixen als monjos d’allò que ens fa falta: l’ordinador, llibres o roba.
Amb tot, i no se sap ben bé perquè, (per inèrcia?, per instint de possessió?) sovint anem acumulant o amuntegant andròmines que només ens n’adonem d’elles quan hem de deixar la cel·la. D’aquesta manera, canviar de cel·la i passar a viure a una altra, es converteix en un èxode en el que buidem l’espai on hem viscut durant una etapa de la vida, per desfer-nos de moltes coses (de vegades inútils), que amb el temps i sovint d’una manera inconscient, hem anat acumulant.
Per això canviar de cel·la és sempre saludable, ja que d’aquesta manera ens desinstal·lem i sortim d’un espai que no és nostre (i que no hauríem de privatitzar) i que ara ocuparà un altre monjo, alhora que ens ajuda també a sortir de rutines i a desfer-nos de “possessions” que hem anat acumulant amb el temps.
Canviar de cel·la és també com revisar o avaluar aquella etapa de la vida que hem viscut en aquell espai. És plegar la tenda i lleugers d’equipatge, com a nòmades, continuar el camí de la vida.
Penso que el canvi de cel·la és una oportunitat que ens ha d’ajudar a revisar la nostra vida, per canviar, sense pors, el que sigui necessari. I és que si sabem aprofitar-ho, el canvi de cel·la ens pot servir per prioritzar allò que de debò és important i alhora, deixar de banda costums i rutines que, amb el temps, hem anat adquirint i que no són realment essencials per a viure.
