Escric aquest article després de llegir a l’Ara l’article «Quin cinisme, Sandra Barneda» de Mònica Planas Callol, un text que em va despertar la curiositat sobre què era exactament el programa de La isla de las tentaciones. Vaig començar a documentar-me —sí, també amb eines com ChatGPT— i vaig topar amb el vídeo en què una tal Almudena i un tal Dario mostraven reaccions de violència a conseqüència de no sé què carai havia fet ell amb una altra noia.
Dic “violència” i no “gelosia”, perquè anomenar gelosia aquestes conductes és una manera subliminal de buscar atenuants a l’agressió, fent passar com a justificable allò que no ho és. Especialment, les dones estem cansades que es normalitzi la violència amb frases com “és que m’has provocat”.
Com explica Mònica Planas, l’Almudena insultava, colpejava la pantalla i va arribar a llençar un coco que va sortir disparat contra Sandra Barneda. El Dario també aixecava el puny i llençava sorra de la platja. Després vaig trobar declaracions de la psicòloga Claudia Nicolasa, que qualificava de “comprensible” la reacció de l’Almudena davant una situació de gelosia extrema. I sí, Dario va tenir una conducta violenta i poc empàtica, però Almudena també. No fem cap bé a les dones dient que només ell va fallar. I no, no podem considerar comprensible.
Aquí s’obre el conflicte. Fa anys que la psicologia insisteix: La gelosia no és amor. No són prova d’estimació ni indicador de vincle sa, sinó emocions associades a por, inseguretat i patrons d’aferrament desregulats. Precisament per això, no s’han de romantitzar.
Que les persones que tenen reaccions violentes han de treballar-ho amb teràpia psicològica? i tant que sí! Però tenint en compte que és una reacció violenta injustificable.
El problema no és analitzar aquestes reaccions, sinó com se’n parla i amb quina responsabilitat quan arriben al gran públic. Quan un discurs professional valida públicament una reacció de gelosia intensa sense marcar límits clars, el missatge que arriba no és clínic, sinó cultural: si estimes, és normal perdre el control. I això contradiu tot el que dècades de psicologia preventiva ensenyen.
En psicologia, normal no vol dir saludable, i comprensible no vol dir acceptable. Fora del despatx, aquests matisos es dilueixen. En un plató o un titular, la psicologia pot convertir-se en coartada moral que justifica el que és un greu problema. El que veiem sovint no és amor, sinó una manca de regulació emocional amplificada per un context patològic: privació de comunicació, estímuls altament estressants i narrativa que converteix el patiment en espectacle. Davant d’això, la pregunta no hauria de ser si la reacció és “humana”, sinó per què es dissenyen espais que provoquen i normalitzen aquestes conductes.
A més, aquesta narrativa retrocedeix en la tasca preventiva. Durant anys hem treballat per desmuntar mites com “qui estima, pateix” o “els gelos són inevitables”, que alimenten relacions tòxiques i justifiquen la violència. Tornar-los a validar, encara que sigui indirectament, és una irresponsabilitat social molt gran i no m’agrada que alguns psicòlegs col·laborin en aquest show.
La psicologia no pot tranquil·litzar consciències ni blanquejar formats que posen en risc la salut mental. Explicar una conducta no és legitimar-la. Quan no es marca aquest límit, es fa mal tant a la persona com al discurs col·lectiu sobre què és una relació sana.
Cal dir-ho clar: la gelosia no és amor, el desbordament emocional no és prova de vincle i el patiment no pot ser preu de l’entreteniment. Si la psicologia vol tenir funció social, no pot limitar-se a dir que tot és comprensible; també ha de marcar que no és desitjable, què és evitable i quina responsabilitat té el context.
Perquè no tot el que passa sovint és normal, i no tot el que es pot explicar s’ha de justificar.
