El tema que actualment centra els debats i les anàlisis de la política catalana —i també de la política de l’Estat— és el finançament de les comunitats autònomes de règim comú, és a dir, aquelles que no disposen de concert econòmic.
Com ha passat sempre, el debat s’inicia a partir de la reclamació catalana de disposar de més recursos i de reduir el drenatge continu cap a altres territoris de l’Estat. Tot plegat, sota una fórmula absurda i injusta: amb una aportació econòmica superior a la mitjana, el que rep Catalunya queda per sota.
Per raons difícils d’entendre —si s’exclou la tradicional animositat castellana envers Catalunya—, qualsevol intent de corregir aquesta sagnia és qualificat d’atemptat contra la solidaritat, un concepte que sovint no està ben definit ni ben entès.
Ara, per raons clarament electorals, s’ha posat sobre la taula una proposta de canvi del model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, que implica la modificació de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Com és sabut, aquesta reforma requereix una majoria absoluta al Congrés dels Diputats.
Per tant, més enllà del PSOE i d’ERC, que han pactat la proposta, caldria el suport de molts altres partits. I no és gens clar que aquest suport existeixi.
L’hipotètic canvi té un problema fonamental: l’aprovació al Congrés. Sense això, la resta és fum. Però, fins i tot abans d’arribar aquí, caldria analitzar si aquest canvi compleix alguns requisits mínims exigibles des de Catalunya.
Podríem discutir si el model és realment singular. Si està dins de la LOFCA, tindrà poques singularitats. El concepte de singularitat és prou elàstic perquè, amb petites variants, gairebé tot pugui ser qualificat de singular. Pel que ara sembla, si s’aprova la reforma, totes les comunitats autònomes afectades acabaran tenint un model “singular”.
També podríem discutir si es manté el principi d’ordinalitat: si Catalunya és la segona a l’hora d’aportar, també hauria de ser la segona a l’hora de rebre. Ordinalitat en què? Tot apunta que els recursos es comptaran en funció de la població ajustada. Trampa. El mateix criteri s’hauria d’utilitzar tant per aportar com per rebre. No és admissible computar recursos aportats en termes totals i, després, distribuir-los en funció de població ajustada.
El 2023, un català equivalia a 0,98 habitants i un asturià a 1,24. És fàcil d’entendre que, si reduïm la població catalana que compta, els recursos per habitant “corregit” augmenten, però les persones que realment consumeixen serveis continuen sent les mateixes. Es tracta, simplement, de jugar amb coeficients per fer pujar o baixar cada territori. L’únic criteri acceptable és el de població real. Això s’acomplirà? Ningú no ho sap.
Malgrat tot, la pregunta clau és una altra: un cop fets tots els càlculs, hi haurà més recursos finals o no? Podem discutir tant com vulguem, però fem el recompte de la vella. Els ingressos totals garantits seran superiors o no? Per habitant real, sense subterfugis. D’això es tractava, o no?
És evident que dels pactes i promeses exposats el dia que es va decidir donar suport als socialistes, ben poca cosa se n’ha materialitzat. No hi ha singularitat real, no hi ha res que s’assembli a un concert econòmic, no hi ha garanties de futur, l’ordinalitat és dubtosa i la recaptació i gestió dels recursos —l’aspecte clau— queda, en el millor dels casos, aigualida. Malgrat tot això, la pregunta persisteix: entraran més diners o no?
Jo parteixo de la idea que és absolutament impossible assolir un finançament just dins l’Estat espanyol, i encara menys res que s’assembli al concert econòmic. Qui promet el contrari, fa falses promeses. L’Estat no pot sobreviure si Catalunya es queda els recursos que genera; per tant, no es farà l’harakiri.
Què cal fer, doncs? Aquí rau el dilema: acceptar els diners que es puguin arrencar o dir que no fins a obtenir un model que ens satisfaci?
Què faria jo? D’entrada, no donaria suport a Pedro Sánchez absolutament en res fins que es publiquin les balances fiscals. Cal enunciar bé el problema i deixar de banda les especulacions. Un cop publicades, caldria pactar el màxim de recursos possibles i agafar-los. Alhora, garantir, en la mesura que la LOFCA ho permeti, que l’any següent la situació es mantingui o millori.
No soc expert en finançament ni en macroeconomia, però sí que sé llegir dades si són transparents. Sé veure si entren més diners o no. A hores d’ara, tot són xifres contradictòries segons qui les expliqui. En llenguatge planer, el que cal saber és això: a la liquidació dels comptes del 31 de desembre, els recursos disponibles —sense més endeutament— creixeran o no respecte de l’any anterior?
