Avui, callar sembla sospitós i opinar s’ha convertit en obligatori
Si una cosa tenen les xarxes, en l’àmbit emocional, és que ens hem convertit en opinòlegs a jornada completa. Opinem de tot: política, criança, vacunes, guerres, vides que no són nostres… com si tinguéssim una necessitat imperiosa de dir-hi la nostra.
Opinar també pot ser una addicció i, com totes les addiccions, cada vegada en necessitem més i acaba fent més mal. Si opino i em responen malament, jo respondré pitjor. I si algú no està d’acord amb el que dic, em sento amb el dret d’insultar-lo i dir-li de tot. Defensem fins a l’extrem postures que ni ens venen ni ens van. Encara més, segons quina opinió tinguis, sembla que pertanyis a un grup o a un altre. No es tolera que ningú pugui pensar diferent. Vivim en una indignació constant i sempre estem enfadats per alguna cosa.
Però el pitjor de tot, el que és realment perillós, és que pensem que ho fem per consciència social.
La indignació constant és un fenomen psicològic conegut des de fa anys. Per exemple, l’any 1936, la pel·lícula Fury, protagonitzada per Spencer Tracy, mostra el cas d’un home que és injustament linxat quan els veïns, sense jutjar-lo ni tenir proves, decideixen que és culpable simplement pel boca-orella. L’opinió col·lectiva arriba a ser tan poderosa que, si no vols ser etiquetat com a membre del “bàndol contrari”, acabes participant també en el linxament.
Tot i que el protagonista està a la presó pendent de judici, aquells que es creuen més justos que la resta decideixen què s’ha de fer. Perquè la força no sempre la té qui “oficialment” mana; la força la té qui és capaç de convertir la seva opinió en una veritat absoluta i fer creure que actua en nom de la justícia.
Arribem a un punt en què ja no opinem, sinó que sentenciem, perquè estem convençuts que tenim raó. Com en el cas del personatge de Spencer Tracy, la nostra creença ens porta tan lluny que confonem la part pel tot. Hem d’opinar igual que “els nostres” i, de vegades, no n’hi ha prou
