La Victòria, estremida pel que acabava de passar, va abaixar d’un cop la persiana. No es podia creure el que havia vist.
Tot havia començat deu dies abans, quan una família de tres persones es va instal·lar a la casa del davant. Des de la finestra, la Victòria va observar com buidaven el maleter del cotxe: només tres maletes i una gran bossa blava amb el logotip d’una multinacional. Li va semblar estrany. Massa poc equipatge.
I encara més estrany: mai no van pujar les persianes. Aquella primera nit, un lleu reflex de llum s’escolava entre les lames mal encaixades, senyal inequívoc que hi havia algú a dins. Tot i així, els dies van passar i ningú no entrava ni sortia. La casa semblava buida… però no ho estava.
La Victòria no vivia sola. Compartia la seva vida amb l’Àlex des de feia més de trenta anys. Una nit, durant el sopar, va treure el tema. Ell escoltava amb mitja atenció, assentint sense gaire interès, més pendent dels seus propis pensaments.
L’endemà al matí, incapaç de resistir la curiositat, la Victòria va creuar el carrer i va trucar al timbre. Res. Però just després… ho va sentir. Alguna cosa s’arrossegava a l’altra banda de la porta. Ràpid. Serpentejant. Va esperar uns segons i va tornar a trucar. Silenci.
Va tornar cap a casa amb una sensació incòmoda, convençuda que algú o alguna cosa era a dins. Aquella nit ho va tornar a comentar amb l’Àlex. Ell la va mirar amb un cert astorament, però va restar importància a l’assumpte. Ja de matinada, abans d’anar a dormir, la Victòria va mirar de nou per la finestra.
Aleshores ho va veure. Alguna cosa sortia de la casa. No era del tot humana. Els seus moviments eren lleugers, irreals, com si no toqués el terra. La Victòria va pujar una mica la persiana per enfocar millor…
I llavors va passar. Dos ulls. Freds, penetrants, ofídics. La miraven directament. Va sentir com aquella mirada la travessava, com si li fes una radiografia en segons. Va abaixar la persiana de cop i va contenir la respiració, aterrida.
Què havia vist?Era real… o fruit de la seva imaginació? Es va girar cap al llit. I aleshores ho va notar. Una respiració. Però no era la de l’Àlex. Va mirar. El llit era buit. El terror la va paralitzar. Va entendre, massa tard, que allò era dins de casa. Es movia ràpid. Impossible de seguir. Un cop sec. La seva cara contra el terra.
Foscor. Silenci.
L’endemà al matí, la policia va entrar a la casa després de l’avís d’un veí que havia vist la porta oberta. No hi havia ningú, ni la Victòria, ni l’Àlex. Sense signes de lluita. Sense sang.
Sense res, només una cosa: al mig del menjador, una bossa blava, mig oberta. Buida. O gairebé. Perquè a dins, alguna cosa es movia. Com si respirés.Ella sempre deia que ells vivien entre nosaltres. I jo crec que no estem sols.
